“Catalans, us estimem”

El ple del Congrés que va esclafar aquesta setmana pre-santa la proposta del Parlament de Catalunya per fer consultetes –que no pas referèndums– va donar cites, sentències i oracions per omplir-ne un cabàs. Allà qui més qui menys se'n va emportar el seu poeta de capçalera o la seva constitució de mortalla i va aprofitar l'avinentesa per propagar-los. Espriu, que va dir Duran; la bíblia constitucional, que li va respondre Rajoy. Entre les novetats, una veu assumida del poble dictada per Vicent Andrés Estellés. Entre les frases lapidàries, la del portaveu al Congrés del PP: “Catalans, us estimem.” Alfonso Alonso la va deixar amb una mala gana còsmica, amb un accent aflautat i amb una afecció d'actor de teatre de raval. El Partit Popular havia escampat la divisa de no convertir la sala d'autòpsies en una carnisseria. Asèpsia, si us plau. L'exalcalde de Vitòria i diputat del PP hauria de definir-nos que és per a ell l'amor. O per a ells. T'estimo, però no et vull com ets. Hi ha una pila de manuals de primers auxilis que expliquen que l'estima es desplega des de l'estricte respecte. I hi ha també una col·lecció de frases iròniques que en fan befa. El senyor Alfonso Alonso no estima els catalans. Ni ganes. El senyor Alfonso Alonso –i els seus– voldria que els catalans fossin com ell vol que siguin. És a dir, com ell. Això no és estimar, senyor Alonso, això és posseir. I si segueix per aquest camí, ha de saber que el codi penal espanyol és molt dur amb segons quines conductes possessives.