Però sense escarnir-la

Al Born hi ha una exposició de fotografies de Jesús Moncada que retraten l'antiga Mequinensa, el poble enderrocat i traslladat que sobreviu com a mite literari a Camí de sirga i altres novel·les. Una fotografia reprodueix un poema del mateix Moncada escrit a màquina que copio sencer, amb el títol i el subtítol: “Al que vingui a enderrocar-la (per escriure a la porta de ca meva). Enruna-la, si cal, / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d'uns altres dies; / allí on no sentiràs sinó el silenci / nosaltres hi escoltem les antigues paraules.”

Aquests versos arriben a l'ànima per la sobrietat i per les circumstàncies. Expressen resignació davant d'un destí fatal, però sobretot una demanada de respecte per la “dolorida pell de les pedres”. Només cal anar a l'antiga Mequinensa per comprovar que el poble va ser reduït a runa literalment. A mesura que es construïen les cases del poble nou, s'enderrocaven les del vell. Unes altres restes són les del Born, amb el traçat intacte de carrers i cases i les informacions de la vida quotidiana del segle XVIII. La juxtaposició de les fotos d'aquella Mequinensa encara viva amb les restes arqueològiques confirma el llenguatge humà de les pedres.

“Però sense escarnir-la.” Després de la derrota de 1714, barris sencers de Barcelona van ser arrasats per construir l'ominosa Ciutadella i la consegüent gran esplanada. El propietaris van ser obligats a enderrocar la casa pròpia o a pagar-ne l'enderroc. Runa amb escarni, el contrari del que demanava Moncada. Hi he pensat arran del debat polític al Congrés de Madrid. Després de cada derrota militar i política, ens han fet pagar l'autodestrucció. Sempre. Allò que els espanyols no entenen i atribueixen a deliris d'Artur Mas és el fruit dels consuetudinaris cicles d'escarni i humiliació. Enrunar + escarnir = desig d'independència.