Sentiments exacerbats

L'exacerbació és l'exageració espontània de l'expressió verbal i mimètica en opinar sobre, jutjar o donar suport a un tema, posat a debat o judici, dedicat a un grup ideològic, un col·lectiu o persones determinades. És un joc la reiteració del qual pot ser perillosa: el practicant arriba a creure-s'ho i a donar per cert el seu judici, el qual sovint s'oposa al sentit comú i la raó. Els lectors dispensaran l'anterior paràgraf informatiu, que no pretén altra cosa que ser aclaridor, tema gens fàcil. Entorn del ciutadà, que, en temps passats, no tenia altres responsabilitats que la família, el treball i les relacions socials en el seu nivell, des de fa uns anys han plogut allaus d'idees que cadascú ha interpretat lliurement —segons graus i nivells de cultura, és clar— i que transmet en els seus medis laboral i social habituals

L'expressió tan reiterada de fa unes dècades “jo no hi entenc, en política!”, ja no se sent. La paraula entendre-hi no és pas la més ben trobada per definir situacions personals. Governants en tots els nivells, fins i tot presidents —Europa inclosa—, han deixat una reguera d'errors transcendents que han portat a un retard en la presa de decisions que repercutirà —ja ho està fent— en la recuperació de l'economia i la regularització del treball. No és nou afirmar que la democràcia és imperfecta. En canvi, el seu plantejament teòric és gairebé perfecte. Ara bé, la seva pràctica deixa restes oblidades, talment les aigües d'un riu sortit de mare. Un tret acceptat com a veritat reconeguda en un cercle i una època, deixa de ser-ho no perquè canviï el fet, sinó perquè ho fan les seves circumstàncies. Els oients habituals dels polítics desenvolupen un filtre mental de reconversió a la baixa. La naturalesa humana, perfecta com a organisme, no ho és tant, però, com a analista d'idees. Hi ha subjectes que, en tergiversar inconscientment el propi parlament, ho agafen com una facilitat de discurs que els ha aterrat. Si algú de la pròpia corda ho adoba dient: “T'has crescut i has proclamat veritats que no solen sentir-se; se'n parlarà!”, llavors, esdevé imparable. En política, no és fàcil saber on arriba la sinceritat i on comença l'adulació malsana, que, en els casos d'exacerbació, és pura metzina. Si algun redactor que cobreix l'acte, amb sentit de l'humor adobat amb una punta de mala sang, redacta per l'estil: “El cap de llista de X, Pep Embalat Deltot, ahir, amb la sala de tal plena gairebé, va fer un parlament sorprenent. Anar de cap de llista l'ha colpit. Si segueix així, sentirem a dir grans coses!”, incapaç en Pep d'entendre la ironia del redactor, amb els ulls brillants, la boca resseca, els braços alçats, una mà enlaire com desenroscant una bombeta fosa, nedant en l'exacerbació, inicia un camí que sols porta —a la curta— a una castanya sonada. A la sortida, dos assistents comenten: “En Pep hi posa entusiasme, a les paraules”, diu un. L'altre fa: “El que passa és que no diu res de res.”.