Independents
Estic convençut que el meu país serà independent. No sé si tal esdeveniment succeirà, com espero, aquest 2014 o per Sant Jordi de l'any que ve. O si encara haurem d'esperar algunes dècades. Del que no tinc cap dubte és que acabarem sent independents. Si no és que els governs espanyols deixen d'insultar-nos i d'incomplir allò que prometen solemnement, i que els partits que els nodreixen deixen de jugar a la carta anticatalana per guanyar vots. Com que això sí que és impossible que passi, la conseqüència és clara.
Serà un procés difícil i complicat; fins i tot arriscat. Un grup de militars i civils del país veí que tant diu estimar-nos no va tenir cap inconvenient a causar una guerra civil alarmats per un Estatut escarransit que estava molt per sota de l'actual. Fins i tot algun militar va tenir el cinisme de dir que intervenien per evitar que Catalunya se suïcidés. Oi que aquesta musiqueta els sona? Confio molt poc en el tarannà d'un país que va ser capaç d'entrar en una espiral de destrucció i barbàrie i retrocés social per aturar una tímida autonomia.
La Constitució espanyola s'enarbora cada dia com una barrera contra la independència. I ara s'exigeix consens per reformar-la. Qui ho diu, des del govern del PP, demostra una intensa ignorància política. Perquè el consens és allò que va aparèixer durant el procés de negociació. No va ser el resultat de la Constitució, sinó el tarannà que la va fer possible.
No importa. El catalanisme avança imparable. El nostre país, tot i les limitacions, és ara molt més lliure que no fa cent anys. Per això crec que, posin els obstacles que posin, insultin el que insultin, amenacin el que amenacin, això no té aturador. M'agradaria poder veure i disfrutar d'una Catalunya independent. Però no em fa res no veure-la perquè sé que si no ho faig jo, ho faran els meus fills o els meus néts.