El calvari de quedar-s'hi

Les mil i una calamitats i totes les plagues bíbliques –inclosa la de la llagosta armada– són els turments de l'infern amb què cada dia amenacen els partidaris de la integritat de la pàtria espanyola els rebels catalans. Els acusen d'obsessió i ells no pensen –ni malpensen– en una altra cosa. La separació queda penada amb mil patiments, però curiosament ningú fa recompte dels inconvenients de la seva imposició. Aquesta setmana de passió s'ha sabut l'estat de salut del deute públic espanyol. La reacció dels mercats financers i de la tan magrejada prima de risc evidencien com són de soques els anomenats especuladors. La dita prima hauria de ser ara pels cels. Per què? Perquè la contenció del dèficit públic espanyol és una enganyifa i el deute frega l'estratosfera. Passió, mort i no resurrecció del contribuent. Al febrer va augmentar 8.131 milions d'euros, sense comptar els cèntims, respecte al gener. Això suposa que en només dotze mesos ha crescut, tot solet i insadollable, 73.482 milions d'euros. Una xifra maligna que situa el total del deute públic espanyol en el bilió d'euros i en el 100 per cent del PIB. N'hi ha que en tenen més, és cert, però són molt més solvents, i sòlids, i fiables. Espanya no compleix cap dels tres requisits. Si la Generalitat té un deute pròxim als 60.000 milions i ha d'afrontar uns costos financers de 2.000 milions, què no ha de pagar Espanya? Condemna eterna. Senyors de la unió, quedar-s'hi és un calvari permanent. Perquè això ho han de resoldre vostès mateixos. Uf!