Capitalisme i porta giratòria
En conjuntura preelectoral, el govern del PP ha optat per un triomfalisme de millora econòmica que no s'ajusta a la realitat. No sembla gens lícit presumir de recuperació quan el deute públic d'Espanya acaba de superar la xifra del PIB del país i es deu més que tota la riquesa creada tot l'any. O bé vantar-se d'èxits inexistents tal com demostra l'Eurostat en publicar que 7 de les 10 regions europees amb més atur són espanyoles, liderades pels territoris presidits per Monago i Cospedal. Per tant, el gran malalt i la ventafocs de la UE en creació de llocs de treball no és Grècia, ni Portugal, sinó la pomposa Espanya on la ministra del ram acaba de dir que la reducció dels salaris és molt beneficiosa perquè millora la productivitat. Com si l'objectiu fos millorar un indicador i no pas evitar les retallades socials, la pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora i la destrucció de la classe mitjana, que serien conseqüències d'acceptar la petició de la CEOE de tenir un mercat de treball més flexible.
Per cert, a l'assemblea general de la CEOE no es fan puntades sense fil i, en matèria de remuneracions, es va votar a favor que el president de la patronal pugui cobrar un sou. Sense oblidar que poden acceptar càrrecs a consells d'administració després de ser designats titulars de la patronal. Així doncs, de cara als sacrificis que s'imposaran a tota una generació perduda caldrà explicar molt bé que allò que interessa a l'oligarquia dominant no és precisament el que convé al conjunt del país.
Tenim, doncs, mala peça al teler i, a sobre, mal teler. Per exemple, si algun lector no està familiaritzat amb el concepte de porta giratòria, n'hi ha prou amb un cas ben actual per calibrar què vol dir. Es tracta del nou fitxatge del Santander, que ha nomenat director de relacions amb els inversors l'exsecretari d'estat d'Economia José Manuel Campa. Aquest professor de l'IESE ja prestava servei a l'entitat financera amb informes i dictàmens pericials per presentar als tribunals en cas d'acusacions o fraus fiscals dels banquers. L'esmentat professor de l'escola de negocis de l'església va ser nomenat per la ministra Salgado i pel que es veu va mantenir la relació de confiança amb el banc de Botín. Ella, la ministra, a l'hora del cessament, es va col·locar ràpidament de consellera de la filial xilena d'Endesa. És, per tant, d'aquesta forma impúdica que l'autoritat i els administrats poden gestionar al mateix temps la concessió i explotació de contractes, concessions, exclusives, tarifes i reglaments en benefici mutu.
Un altre tema d'especial interès és el de la guerra declarada pel control del mercat de l'oli d'oliva on l'empresa espanyola Deoleo era el líder mundial de comercialització i que ha servit per demostrar com n'és de fràgil Espanya i com no té capacitat financera ni per conservar un conglomerat que es va contaminar per tenir com a destacat accionista Caja Madrid. L'invent, que sumava Carbonell, Koipe, SOS, Cuétara, etc., es va posar a la venda i es va presentar sense ànim especulatiu al fons públic italià MIIC junt amb el de Qatar, és a dir, dos sobirans per quedar-se allò que tot i haver comprat la italiana Bertolli i tenir la participació de la SEPI estatal espanyola i una definició de l'interès general formulada pel ministre Cañete, va quedar fora de joc de manera depriment. Mentrestant, fons voltors com Carlyle, Rhone o CVC es preparen per a la captura i aviat podrien aconseguir el conglomerat. En concret, Rhone és on treballa Alonso Aznar, fill de l'expresident que va ajudar EON quan deia que Endesa havia de ser antes alemana que catalana i que es va passar al bàndol guanyador quan l'ENEL italiana es va quedar la companyia. Ara seria el fill el qui faria el tràfic d'influències en contra del govern Rajoy del PP.