La necessària relació d'igualtat

firmava fa pocs dies el periodista i filòsof Jordi Graupera que ell no voldria pas per a Catalunya una “singuralitat” –paraula que s'ha posat de moda aquestes darreres setmanes, sobretot entre els partidaris de la desmillorada tercera via–, sinó una igualtat total en tots els àmbits amb Espanya. Igualtat en el tractament econòmic, igualtat en la llengua, igualtat en la resta de drets ciutadans, la igualtat, en definitiva, que ara mateix se'ls nega als catalans i al seu país. Només cal anar a fer un tomb per qualsevol jutjat o per qualsevol supermercat o, simplement, engegar la tele, per comprovar, per exemple, quina és la presència de la llengua catalana en comparació de la castellana. Una igualtat que tampoc no existeix pel que fa al balanç i a la inversió econòmica de l'Estat a Catalunya. Una igualtat que brilla per la seva absència arreu provocant la desigualtat i el greuge corresponent, origen de l'actual procés sobiranista.

Amb aquest panorama al davant, els partidaris de continuar a Espanya –sembla estrany que, vist com han anat les coses darrerament, encara hi hagi gent que se'n refiï dels nostres veïns– s'afanyen a buscar solucions que puguin fer canviar el sentiment i l'opinió que una gran majoria de catalans tenen de la relació Catalunya-Espanya. Les propostes que arriben tenen, sovint, un caire surrealista, més tenint en compte que la més avançada i assenyada que hi ha hagut els darrers anys –l'Estatut d'autonomia del 2006– el van retallar i esquinçar tant com van poder. És com la “reforma constitucional” que diu que prepara el PSOE. Per a què? Per dotar de singuralitat Catalunya? I amb quina credibilitat la poden presentar? Més. Quines possibilitats reals hi ha que tiri endavant? Francament, fa dies que hem arribat al final del camí i les opcions d'entesa –no pas perquè ens deixin votar, que també, sinó per continuar plegats– són ínfimes. Sobretot quan no es veu enlloc, ni per part del PSOE, ni encara menys per part del PP, la més mínima voluntat d'aconseguir que Catalunya estigui en un pla d'igualtat –a tots nivells– amb Espanya. Ara mateix, aquest és el punt de partida. Hi juga algú a les Espanyes? Oi que no? Doncs, apa siau!

A