Una de lladres

Diven­dres pas­sat, a la nit, vaig tor­nar a Bar­ce­lona amb l'escrip­tora Isa­bel-Clara Simó, que havia vin­gut a fer una con­ferència a Llo­ret. Durant el viatge em va comen­tar la imatge depri­ment que li havia dei­xat un roba­tori sofert a la seva casa de l'Amet­lla del Vallès. Ves per on, com són les coses, jo mateix, poc després, també expe­ri­men­ta­ria un fet sem­blant. Al davant d'on visc pos­se­eixo una planta baixa que llogo com a botiga i, al damunt, només hi ha un ter­rat, la part que surt de la caixa d'escala d'accés i una habi­tació. Fa temps que ho vaig omplir amb mate­ri­als secun­da­ris de les meves col·lec­ci­ons de jove, que no em caben a casa mateix. També vaig mun­tar-hi una pres­tat­ge­ria per posar-hi lli­bres repe­tits i encara uns dalts per guar­dar-hi els ele­ments bàsics del pes­se­bre de cada any. Doncs bé, aquest és el pano­rama amb què es van tro­bar els lla­dres en la seva irrupció impre­vista. Em diuen els ente­sos que aquesta gent opera entre cinc i set del matí. Jo dor­mia plàcida­ment i no vaig sen­tir res. Millor. Devien pujar amb una escala portàtil recal­cada a la façana i van rom­pre la per­si­ana i el vidre de la fines­tra que dóna a l'habi­tació. Gai­rebé sento ganes de dema­nar dis­cul­pes al lla­dre. Ima­gi­nin-se vostès com n'ha de ser de frus­trant entrar dins d'una casa per enri­quir-te i obrir la pri­mera capsa i tro­bar-hi mine­rals, anar per la segona i veure-hi rocs, des­ta­par la ter­cera i més rocs, i a la quarta, frag­ments de rajo­le­tes, i a la cin­quena tros­sos de ter­rissa ibèrica, i a la sexta, frag­ments de tègula romana, i a la sèptima tros­sos d'olles medi­e­vals, i a l'octava fer­ros vells, i en un petit moble amb calai­xets, capses de llu­mins, cro­mos, recor­da­to­ris, estam­pe­tes... Em sem­bla que gai­rebé no se'n van endur res, ni tan sols alguns estris de llautó, coure, ferro i plom que hi tenia. La veri­tat és que, sense per­se­guir-ho, els vaig aju­dar força. Al davant de les cai­xes hi havia escrit el con­tin­gut. Després de com­pro­var-ne algu­nes, ja no es van can­sar movent pes. I als dalts, con­vençuts que tinc paraula i que allà on deia “orna­men­tació nada­lenca” hi havia boles i llu­me­tes, i allà on posava “figu­res de pes­se­bre” només hi havia sant Josep i la Mare de Déu, el nen Jesús, el bou i la mula i poc més, no van tocar res. Més o menys com en el cas del nos­tre fill adop­tiu Ernest Adler (Karls­bad 1906-Llo­ret 1996), excel·lent humo­rista, que vivia als afo­res del poble i tenia un car­tell a la porta que deia: “Señores ladro­nes: no se moles­ten en entrar. Las otras veces que lo hici­e­ron no encon­tra­ron nada.”