El club de la lluita

El nostre personatge no pot dormir. Insomni. No sap què fer. Comença a anar a grups de teràpia. Qualsevol cosa és bona: víctimes dels atacs dels pastissets de crema; dels xampinyons salvatges... Es converteix en un addicte. En un professional de la farsa. Regalima fent-se passar per víctima. Un dia coneix un altre home. Queden. S'emmirallen. No comprenen la societat. Res té sentit. Es fusionen amb una abraçada nihilista. Alcen els punys. Comencen a estovar-se. Pim, pam, pum. S'alliberen. En l'hòstia hi ha la veritat. La gent els veu i mmmm... De seguida tenen més seguidors. Es troben per fotre's calents. Pim, pam, pum. La socialització del cop de puny s'estén per tot el país. Se senten lliures, omnipotents, superiors. L'autodestrucció és el camí. El projecte caos. Inflar-se els morros contra una societat malalta, que no sap on va. Però ells sí que ho saben: són anti tot i més. “Únicament quan es perd tot som lliures per actuar”, diu un dels personatges. Per això, “què pots saber sobre tu mateix si mai has estat en una baralla?”, rebla l'altre. Com sempre la culpa és dels altres: “Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius. No hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra gran depressió és la nostra vida.” Això és El club de la lluita. Novel·la de Chuck Palahniuk convertida en pel·lícula polèmica i de culte per David Fincher el 1999. Qui, i per què, vol muntar franquícies d'El club de la lluita a Catalunya? Es veuen alguns emprenedors. Comença a formar-se un club d'irresponsables. De la part en diuen el tot. De la mentida en diuen veritat. De la normalitat en diuen crispació. Del gat en diuen llebre. I sí, com que estem en contra de la violència, als del club de la lluita els recomanem que es facin del club de la dutxa. Freda. A veure si obren els ulls, perquè com va dir Gandhi “la violència és la por als ideals dels altres”.