Estatuts i altres ‘afers'
Sovint l'actualitat fa palesa la situació real del país mitjançant uns silencis ben eloqüents i clamorosament reveladors o unes anècdotes força il·lustratives. Ara mateix en tenim bons exemples. En primer lloc, tenim el cas de La Caixa, que té previst aprovar uns nous estatuts de l'entitat abans de les eleccions europees a fi de deixar de ser una caixa nascuda en temps de gran desigualtat social que requeria ajuts als necessitats, montepíos, pensions per a la vellesa i orientació a l'estalvi. Es tracta, doncs, de transformar-la en una entitat financera rabiosament abocada al model bancari que ara es tradueix en una nova situació de concentració de la riquesa en mans d'una ínfima minoria de la població i en detriment d'unes classes mitjana i obrera que tornen a ser víctimes d'una iniqua, injusta i abusiva inferioritat que fins i tot Barack Obama als Estats Units qualifica d'intolerable amenaça als mínims de benestar que s'havien instaurat com a conquesta irrenunciable.
A més a més, els nous estatuts de La Caixa desnaturalitzada i convertida en banc consagrarien la seva vocació de radical espanyolitat després de 110 anys de catalanitat i l'eliminació del compromís d'estar domiciliada a Catalunya, atès que ara ja domina els monopolis d'aigua, gas, electricitat, telefonia i peatges que via tarifes públiques i directius d'extracció política formen un gran “carosello napolitano”, és a dir, allò de “io ti do una cosa a te e tu dai una cosa a me”. En resum, després d'una setmana no s'ha sentit cap veu enmig del silenci sepulcral que posi el crit al cel en relació amb aquest propòsit maligne o, com a mínim, discutible i segurament perjudicial i contrari a l'interès general.
altres qüestions que s'han suscitat semblen anecdòtiques, però també són preocupants. Per exemple, quan la Sra. Oriol, presidenta del Círculo de Empresarios, parla en termes fastigosament classistes dels obrers que “no serveixen per a res” i no es mereixen un SMIG (salari mínin interprofessional garantit), comprovem que, amb una CEOE que aplaudeix amb les orelles, aquí es vol apostar per una competitivitat basada en la rebaixa dels salaris (devaluació interna) encara que es freni la demanda i el consum sense els quals no hi ha creixement i són mentida, com s'acaba de demostrar amb les xifres de pretesa creació de llocs de treball. Per cert, posats a jutjar els altres, la Sra. Oriol podia haver pensat primer en l'empresa que presideix. Es diu Seguriber i té el contracte de seguretat de l'Ajuntament de Madrid concedit per la seva amiga l'alcaldessa Botella d'Aznar i “relaxing cup of café con leche”. És, per tant, ella la que almenys per negligència pot tenir responsabilitats en les 5 morts del concert del Madrid Arena, mentre l'alcaldessa se n'anava a jugar al golf amb el seu marit a Portugal.
També és revelador el cas de la nova ministra d'Agricultura, la Sra. Tejerina. En efecte, durant anys va ser la titular de l'ambaixada de Castella i Lleó a Brussel·les per desviar el màxim de fons europeus cap a la seva autonomia sense que el PP ni la Sra. Camacho critiquessin mai aquesta despesa en ambaixades que s'haurien de deixar absorbir pel Ministeri d'Exteriors. Ja se sap que allà és virtut el que aquí és pecat.
Finalment, no es perdin a la revista Interviú la història dels amors de Blesa amb Olga de la Cruz (amb càrrec a la Caja) i com la jutgessa María Tardón, també exconsellera retribuïda de Caja Madrid, havia condemnat el marit per haver-los acusat per escrit i ara vol expulsar de la carrera judicial Elpidio Silva per haver empresonat Blesa. És possible que qui s'ha enriquit a la Caja sigui després el poder judicial que dictamini sobre les preferents i els 20.000 M de rescat de l'entitat que hem pagat entre tots?
