Som 504 milions
i sistemes de poder
“En lloc de fer de profetes, hem de convertir-nos en forjadors del nostre destí” (Popper). Ara és fàcil crear: la tecnologia fa de cadascú un “artista” i tots produïm imatges, tuits simpàtics... Som al món de la interacció comunicativa i la globalitat. Ara bé, en l'àmbit comú, el de la convivència, com estan les coses?
Avui comença la campanya electoral de la UE per a escollir els 751 que representaran quasi 504 milions de ciutadans de 28 països. Europa s'ha fet gran. L'ordre que ens regeix ja no és aquell purament natural (com en civilitzacions sagrades i immòbils) ni tampoc completament convencional (mai oblidem l'Antígona de Sòfocles: hi ha elements que estan per sobre d'allò modificable). L'ordre és “espontani”: la moral i el dret són una creació intel·lectual encabida en uns principis. “Entre nosaltres, l'Estat s'ha constituït no per l'enginy d'un de sol, sinó per una mena d'enginy comú a molts ciutadans” (Ciceró).
A nosaltres ens correspon garantir certs drets, bàsicament relatius a la dignitat i a la llibertat de les persones. La política permet –amb procediments propis del pluralisme polític com la discussió pública, el vot o el consens– modificar allò que està al nostre abast, però no tot. Per a Aristòtil, la política no és pas una caracterització arbitrària de la vida humana sinó que només organitza la polis. ¿Aprenen els nostres joves que –tot i els vots– no tot s'hi val? La Unió Europea ha de ser una casa comuna, la polis per a 504 milions de ciutadans, per sobre dels estats i sistemes de poder.
Ara m'interessen dos temes de filosofia política. Primer, el poder: a) qui l'ha d'exercir? i b) fins a on ha d'arribar l'estat? O sigui, el poder en l'estat i de l'estat. Respostes, en breu: per l'origen, pot ser autoritari o democràtic; per l'abast, totalitari o liberal. Desitgem un “estat de dret” guiat per valors democràtics i liberals. Locke i Montesquieu van elaborar propostes d'eficàcia provada i, a Europa, rebutgem plantejaments autoritaris o totalitaris. Però cal que estiguem alerta perquè –“nihil sub sole novum”– es pot repetir la història.
El segon tema, la ciutadania, amb tres escenaris: el grec, el romà i el nostre, el de la modernitat. A l'inici i enmig –durant segles– només hi cabien súbdits dels qui manaven, sense drets civils (llibertat, propietat i justícia), polítics (vot i elegibilitat) ni socials (instrucció, benestar i seguretat). Per als grecs tothom (sempre que fos home adult, no estranger ni esclau) era igual davant la llei i tothom podia parlar (isonomia i isegoria). El concepte es va desdoblar i debilitar a Roma: ser ciutadà, en un sentit fort, consistia a participar en càrrecs i a manar; en el dèbil, derivà cap a la passivitat de ser manat (era element de vinculació i integració, a mida que Roma creixia), amb certs drets: d'aquí sorgeix la “nacionalitat”. Durant l'edat mitjana s'és només “súbdit” (obtenint seguretat a canvi de protecció), eximit de participar en les decisions del poder polític.
Sortosament, des de la segona meitat del XVII aspirem a recuperar la implicació (sistemes electorals, partits), camí d'una “societat oberta”. No és fàcil: revolucions i el sacrifici de molts, i encara ara no tothom ho veu igual (Rawls, Nozick o Walzer). L'única garantia som nosaltres, la participació activa dels ciutadans. Els 504 milions de la Unió hem de fer quelcom més que votar el dia 25: tenim eines per participar, a Europa i a Catalunya. A Espanya, en tinc dubtes: l'ataüllo com una democràcia quasi totalitària (rellegiu més amunt).
Demà, 9 de maig, celebrem el Dia d'Europa (europa.eu). Jo ho celebro: m'agrada aquesta festa! “El fi darrer de l'estat no és dominar els homes ni fer-los callar amb la por o subjectar-los al dret d'altre, sinó al contrari, alliberar de la por tothom” (Spinoza): amb els meus estudiants, i amb vostès, voldria que reconstruíssim una democràcia no només representativa sinó també participativa, de ciutadans forts i responsables. Som molts milions, i tenim seny: podem!