‘Benchmarking' de país
Sóc contrari als qui limiten el suport del dret a decidir a condicionar la seva virtualitat al resultat que aquesta opció comporti els sigui de gust i gana. El ventall del que és possible decidirà des del manteniment de l'encaix actual, un nou reencaix si és el cas, o del desencaix definitiu, i en particular, en aquest últim cas, respecte del tipus concret de societat que l'elecció pugui comportar. Capacitat de decidir implica fer possible el resultat que majoritàriament la societat desitgi. Sigui el que sigui. És poc democràtic doncs, al meu entendre, circumscriure el suport al dret a decidir “només si d'aquest en resulta” un estat liberal meritocràtic, o de nivells de benestar suecs, o xauxa de despesa social o d'impostos mínims, m'és igual a hores d'ara el condicionant. Això no ha de voler dir que no es puguin configurar amb mirada llarga escenaris de futur capaços de generar il·lusió, complicitats, sinergies, a manera de màxims comuns denominadors (el propi dret a decidir el futur en cada circumstància i moment) o de mínims comuns múltiples (per una societat d'acollida, integradora).
La del benchmarking és una tècnica normal en moltes empreses, i per a tots aquells que emprenen un nou trajecte i busquen identificar el destí al qual els agradaria d'arribar. Fa poc ho feia el reconegut Informe CESifo 2014 quan s'interrogava en un capítol sobre el cas de Suïssa, ja com a relíquia del passat o veritable model de futur. Podríem així també nosaltres buscar referències dels millors països en la construcció d'escenaris de futur per a Catalunya, que siguin compatibles amb consensos amples, des del “vel de la ignorància” i vetllant per la prosperitat conjunta.
La litúrgia és senzilla: somiar un país en què valgui la pena viure, capaç de mantenir tots els equilibris sota una mateixa mirada comunitària. Una mirada de sostenibilitat econòmica i ambiental, de progrés i d'equitat, integradora contra la polarització, amable amb les emprenedories, activa amb la cura d'un mateix i no entreguista de responsabilitats pròpies cap a tercers, respectuosa amb els visitants però exigent en l'autorespecte, amb fonaments culturals no líquids, universalista però no desculturalitzada; amb “el cap al món i els peus, però, al born”...
Un país sense temor a les diferències entre comunitats locals (que escullen els seus nivells d'impostos responsablement amb les cistelles de serveis), però amb drets de ciutadania conseqüentment més vinculats a l'escala local. Amb l'anglès com a idioma de transaccions i serveis per als visitants, però decididament, tota la resta, sense complexos, remesa a la cultura pròpia. Un país amb fronteres obertes per al comerç i amb nacionalitat mai adquirida “gratuïtament” sense deures. Amb empreses que fan oferta de salaris i prestacions monetàries ajustades a les diferències en capacitat adquisitiva en un nou espai social català. Unes polítiques de benestar tipus workfare que es relacionen amb el treball, que prevalen sobre les del welfare tradicionals, relatives a continuar no treballant. Alhora, valdria la pena atorgar flexibilitat en totes les opcions (de treball, de formació, d'accés a serveis socials, amb major elecció individual). Viure a un país que aporta recursos a les organitzacions internacionals, també de defensa, i que no pretén mantenir un exèrcit propi. Que afavoreix obertament els clusters de capital humà, de salut i benestar, i així de capital social, i està disposat a pagar impostos per a fer-ho possible. Amb respecte màxim a la intimitat personal: des dels sorolls al carrer fins a la utilització de dades personals. Que exigeix total transparència a retre comptes dels recursos comuns i atorga tolerància zero a la immoralitat política. Que manté l'aconfessionalitat col·lectiva i a la vegada màxim respecte a les creences religioses individuals. Un país que reconstrueix una administració estable, fiable i incorrupta a la nòrdica, un sistema sanitari d'assegurament social però amb elecció individual a l'holandesa, una protecció social amb responsabilitats individuals a l'alemanya, amb l'agencialització del capital institucional a la britànica, i un comunitarisme participatiu a la suïssa, que atorgui legitimació democràtica a l'acció social per la via de fer consultes democràtiques participatives, reiterades, sense pors.
La subsidiarietat podria regir com a principi. Això és compatible amb la construcció d'una autoritat fiscal independent i de preservació de la competència, mentre que posa la supervisió financera compartida a mans europees. Amb una economia que afavoreix la base industrial (d'inversió, recurrent, de transacció reiterada, de reputació) fent també indústria dels sectors agroalimentaris i de serveis d'hostaleria. Una societat que excel·leix en l'atenció a les persones grans i en la formació dels joves i està disposada a pagar, individualment i col·lectiva, per assolir-ho. Que manté els equilibris intergeneracionals explícits en rendes netes entre passius i ocupats, i de tributació establint limitacions a l'endeutament. I una protecció col·lectiva ancorada amb la idea d'assegurança social, no de drets de prestació indiscriminada sense deures, i gratuïta en responsabilitats.
