Lobatón a Terrassa

La cosa va anar així. El 1988 va desaparèixer una noia gallega. Els pares van demanar ajuda a Francisco Javier Moldes. Veí, exprofessor de la noia, però també diputat del CDS. Cofundador amb Adolfo Suárez del partit. Moldes és un belluguet. Pica a Pilar Miró, directora de TVE. Escolta, a veure si es poguessin passar fotografies de la noia als informatius. Miró diu que impossible. No donen a l'abast. Hi ha tants desapareguts que s'hauria de fer un monogràfic especial. Moldes es grata el cap. El diputat es planta al Congrés amb una proposta: que TVE faci un programa sobre persones desaparegudes per tal de trobar-les. S'accepta. I el partit que mana, el PSOE, presenta, el 1990, a TVE la proposta. El 1992 naixia ¿Quién sabe dónde? Set temporades. 249 programes. 2.750 casos de desapareguts. Un 70% resolts. Una mitjana de dues mil trucades setmanals. Una quota d'audiència mitjana del 33%. I havia arribat fins al 54%. El 1993, dels cent programes més vistos de televisió a l'Estat, trenta eren emissions de ¿Quién sabe dónde? Davant: el bigoti assossegat del periodista Paco Lobatón (cal recordar que la primera temporada el presentador va ser Ernesto Sáenz de Buruaga). Un fenomen social i mediàtic. Fenomenologia envasada al buit. Ara algú hauria de trucar a Lobatón. Preguntar-li si vol tornar. Si es veu capaç de trobar la dona que suposadament va donar una bufa a Pere Navarro a Terrassa. Tornaria? Ho aconseguiria? Però... Per altra banda Navarro també és diputat. Podria fer com Moldes. Presentar una proposta al Parlament perquè els mitjans públics fessin un Qui sap on? català. Vist l'èxit espanyol. Hi ha números per trobar-la. Així podríem veure tot el que hem sentit però no hem vist. En directe. El retrobament al plató. La petició de perdó. La reconciliació. Abraçades. Aplaudiments. I que esperi una mica de no res. Fins un any després, fins al 1993. Enganxarà un altre gran programa que naixia: Lo que necesitas es amor.