Feixisme

De fa un temps s'omplen la boca amb la paraula, la glopegen cada dia i la llancen contra els discrepants: feixistes! O totalitaris, o nazis. La darrera a fer-ho ha estat María Dolores de Cospedal, secretària general del PP. Es referia, concretament, a la dona que va agredir Pere Navarro i als desconeguts que els trenquen els vidres dels locals a Catalunya i els en pinten les façanes amb insults o reivindicacions. La senyora De Cospedal deu saber que, de pintades i vidres trencats, no se n'escapa ningú. Cap partit. Cap sigla. Són obra de feixistes? Depèn. En el cas de les que han aparegut aquest cap de setmana a les Terres de l'Ebre proclamant la unitat d'Espanya, no hi ha dubte. Les han reivindicades els falangistes. Dit tot això, cal aturar-se en allò que la secretària del PP considera “feixistes”. Són aquells, diu, “que es creuen millors i que no hi pot haver res millor, per tant als altres partits se'ls ha d'atacar a vegades amb agressions físiques. D'això, se'n diu feixisme.” Perdonada la sintaxi, cal dir que això, exactament això, és el que perpetra sovint el Partit Popular. Al País Valencià, per exemple, de fa anys. Ara ho ha tornat a fer. El PP ha marcat els partits de l'oposició com “venuts” a Catalunya. Sempre n'ha dit “renegats” i “traïdors”. I això ha obert la porta de l'infern de l'estigma social, de l'agressió física. Amb una impunitat policial total. Durant tres dècades milers de persones han malviscut aquest malson, que no acaba. Sí senyora, això és feixisme.