Espanya, en el seu propi atzucac

spanya està en un carreró sense sortida, però fa veure que no ho sap. La ferma posició de la majoria de la societat catalana demanant una consulta –petició que, contràriament al que passava al principi, comença a tenir ara un bon suport internacional– ha posat el govern espanyol en un atzucac. Però Rajoy, els seus ministres i el seu partit a Catalunya continuen mirant cap a una altra banda. Com si tot plegat no els afectés. Sí, és veritat que ara Rajoy reconeix que la “qüestió catalana és de gran envergadura”, que ja ha deixat de ser una algarabía, però ni ell ni el seu partit aporten solucions al tema. Rajoy xiula, menteix i es fa el boig. O almenys això vol aparentar, perquè és impossible, a hores d'ara, que no s'hagi adonat que el wait and see, –l'esperar i el mirar– que ha estat practicant els últims temps no funciona. Que els catalans no ens mourem ni un dit del nostre camí. Que, contràriament al que potser creuen i esperen, no acceptarem rebaixes d'última hora a través de terceres vies que ja s'han demostrat inoperants. Que aquest cop, tres-cents anys després de la derrota contra Felip V, potser continuem igual de barallats entre nosaltres per un munt de qüestions secundàries, però que, en canvi, estem d'acord en allò més bàsic: no deixarem passar aquesta oportunitat històrica. I és ara o mai que volem decidir el nostre propi camí.

Per això, en tot el procés, a part de l'empenta colossal de la societat civil, és molt important la fermesa que demostra el president Artur Mas. Una seguretat que, contràriament al que molts auguraven i continuen augurant –aquí i allà–, persisteix en el temps i crea un desconcert important en el govern espanyol. Aquesta és la clau de tot plegat. Perquè, a diferència del que va passar amb l'Estatut l'any 2006, el líder de CDC té molt clar quin va ser el mandat del poble les últimes eleccions. Només la maregassa que provoca, dia sí dia també, el seu soci Duran i Lleida enterboleix un camí que pot ser complicat, però que té una sortida ben clara. A diferència del que passa a Madrid, entestats com estan a seguir en un carreró fosc i sense sortida. Temps al temps.

E