Opinió

Ells, els valencians

Benvinguda sigui
la reflexió de Raimon, però per condicionar l'acció, no per evitar-la

Ha estat Rai­mon qui ha situat en el cen­tre de l'atenció pública una reflexió fins ara gai­rebé inèdita. En dues entre­vis­tes publi­ca­des o difo­ses arran de la con­cessió del Premi d'Honor de les Lle­tres Cata­la­nes, el can­tant de Xàtiva ha tor­nat a expres­sar l'arre­la­ment del seu dubte. Afirma Rai­mon que no acaba de veure clares les bon­dats de la inde­pendència apli­cada a la Cata­lu­nya estricta. I comenta també que pot­ser les con­seqüències polítiques que se'n deri­va­rien podrien tenir reper­cus­si­ons inde­sit­ja­des al País Valencià.

Com a valencià que és, té tot el dret a veure-ho d'aquesta manera. Més encara, com a valencià cons­ci­ent que és, té l'obli­gació moral de sos­pe­sar-ho. És una vari­ant, aquesta, que, per desgràcia, no es té gaire en compte des del Prin­ci­pat. El cata­la­nisme del nord del riu de la Sénia ha abdi­cat majo­ritària­ment de la inte­gri­tat naci­o­nal que insi­nu­a­ven Enric Prat de la Riba i Jaume Vicenç Vives en dife­rents moments històrics, i que tan explícita­ment bé va orde­nar Joan Fus­ter. Els “cata­lans”, sen­zi­lla­ment, no veuen com a tals els “valen­ci­ans”. No és estrany, perquè, majo­ritària­ment, els valen­ci­ans no se'n sen­ten ni se'n pro­cla­men. Encara més, rebut­gen ober­ta­ment aquesta manera, la cata­lana, de ser valen­ci­ans, encara que reco­ne­guin que par­len català i que s'ins­cri­guin dins la cul­tura cata­lana.

Moltíssims “cata­lans”, també molts cata­la­nis­tes, veuen els “valen­ci­ans” com un pro­blema que se'ls escapa, pres­cin­di­ble. No ente­nen per què són com són, i encara menys per què voten com voten. N'hi ha que pen­sen d'una altra manera. N'hi ha que sen­ten els valen­ci­ans com uns com­pa­tri­o­tes, com una peça més del seu pro­jecte naci­o­nal. Són una mino­ria. I encara més, sovint aquesta mino­ria pro­fessa només la pro­clama patriòtica super­fi­cial o, pit­jor encara, acaba per­pe­trant una agi­tació naci­o­nal con­tra­pro­du­ent. Cin­quanta anys després de la publi­cació de Nosal­tres, els valen­ci­ans no s'hi ha avançat gaire, en els acla­ri­ments naci­o­nals que asse­nya­lava Joan Fus­ter. Les res­pon­sa­bi­li­tats, si n'hi ha, estan molt repar­ti­des. En tot cas, l'anti­ca­ta­la­nisme que la dreta valen­ci­ana va escam­par des de mit­jan anys setanta ha aca­bat dis­su­a­dint el cata­la­nista més deci­dit del nord del riu de la Sénia.

El valen­ci­a­nisme polític –mati­sa­da­ment “cata­la­nista”– fins fa ben poc havia estat un fracàs. El “cata­la­nisme” havia pres cos i alçada en el món cul­tu­ral, en l'uni­ver­si­tari, en alguns, escas­sos, àmbits soci­als. Però havia des­car­ri­lat en el gran front polític. Els par­tits que al País Valencià s'havien pre­sen­tat com a repre­sen­tants d'una sen­si­bi­li­tat naci­o­nal dife­rent de l'espa­nyola –que és la majo­ritària– s'havien esta­ve­llat a les urnes una vegada i una altra. Ara això ha can­viat. Tant, que l'aug­ment d'intenció de vot a Com­promís i a Esquerra Unida que reve­len les enques­tes sorprèn. Per pri­mera vegada en la història, la presència d'aquest “valen­ci­a­nisme” es cons­tata, sòlida, arreu del ter­ri­tori valencià, inclo­ent-hi les grans ciu­tats i fins i tot les comar­ques cas­te­lla­no­par­lants.

És temps d'espe­rança, de canvi pre­vi­si­ble i de dig­ni­tat recu­pe­rada. Per tant, és ben lògic –i d'agrair– que Rai­mon es pre­gunti quin impacte pot tenir el procés sobi­ra­nista de Cata­lu­nya en el procés de recu­pe­ració naci­o­nal del País Valencià. Podria arri­bar a gene­rar, de manera invo­luntària, una reacció poc o molt nega­tiva. De fet, el Par­tit Popu­lar ha recu­pe­rat el dis­curs anti­ca­ta­la­nista ara que veu com ha fra­cas­sat el seu model polític i en pre­visió d'un gran càstig elec­to­ral. Ara, atenció amb les refle­xi­ons. Si Fus­ter hagués pre­vin­gut les con­seqüències nega­ti­ves del seu dis­curs, mai l'hau­ria ela­bo­rat. Si el mateix Rai­mon ho hagués fet, pot­ser no hau­ria can­tat en català. Perquè, en defi­ni­tiva, si hi ha anti­ca­ta­la­nisme entre valen­ci­ans, és perquè hi ha cata­la­nisme. Si no, seria només espa­nyo­lisme. Nor­ma­li­tat naci­o­nal. L'altra “nor­ma­li­tat naci­o­nal”. Hegemònica i incon­tes­ta­ble durant segles. Ben­vin­guda sigui la pre­venció, doncs, però només per refle­xi­o­nar sobre l'acció. O per con­di­ci­o­nar-la. No per evi­tar-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.