Refugi de paper

El seguiment de tots els passos que exigeix l'ètica política occidental fa que això que anomenem procés, tema, dret a decidir o referèndum català, resulti –i que no se m'ofengui ningú– un pèl cançoner, pesadet. Ja sabem que no hi ha més remei: a Europa no és permès d'oblidar cap baula de la garlanda que ens ha de guiar a la pràctica democràtica més elemental; que ningú no pogués dir que ens hem precipitat o que hem estat uns barroers apressats. No. I esperem que tanta paciència sobreïxi a la pestilent cantarella dels crits contraris a la cerimònia civil per excel·lència a Occident: l'exercici del vot. Aquesta invasió de l'espai públic per molts mitjans que posen tanta megafonia com distorsió al futur polític de Catalunya, només podia empitjorar d'una manera: amb la irrupció de les eleccions europees.

Llavors és quan el ciutadà, si més no el que es considera prou informat, només pot escapar-se del tol·le-tol·le fugint en direcció contrària: cap a la cambra, que no cal que sigui lírica; posem que cap a la privacitat arrecerada per l'espès canyer de les pàgines d'un llibre. Als que es decideixin els recomano una seductora novel·la recent, un aplec de microcosmos personals, propers, és a dir universals; pensava fer-ho després que, a través de la fascinant lectura, hagi pogut acompanyar dues germanes que podrien ser les nostres, que practiquen un hipnòtic cos a cos que no ens deixa tocar a terra, i que habiten una de les infinites illes de Robinson que tenim al voltant i només cal saber veure. Un dia, abans de llegir L'afer marsellès, vaig demanar-li a la Mercè Cuartiella –filla de Barcelona, mare de figuerencs i que posa Marsella al títol– si havia teixit l'argument sobre..., i em va dir que no. Certament la peripècia de la novel·la té bambolines urbanes, però, a la manera d'aquells relats antics que ens embarcaven en un viatge cap enlloc, o ens invitaven a una illa sense cartografiar, allò que de L'afer marsellès ens agafa pel nas no és l'escenari ni l'agredolça peripècia: és la punta de coixí, el punt de creu o el ganxet que amb el fil de les paraules i el model de les relacions humanes van teixint les dues ja no tant noies, mogudes unes vegades pel desig exprés i d'altres perquè cauen a l'inevitable tobogan dels imponderables. La Mercè ens hi posa el marc i la miranda adients amb el gran ofici que, més moderada, ja ens va ensenyar fa un temps amb Germans quasi bessons.