Una altra Brussel·les
Tenim eleccions al Parlament Europeu, una institució que ha anat guanyant de forma dificultosa cada cop més poder davant la Comissió i el Consell, organismes més subjectes als interessos dels estats i dels seus diferents governs. S'ha dit abastament que aquestes eleccions són transcendents, ja que poden o bé establir més democràcia i justícia per a la ciutadania o bé enfortir el model neoliberal i despietat de l'actual Unió Europea que sembla haver-se oblidat de bona part dels valors que la varen gestar: la pau entre els països, benestar econòmic compartit, la garantia dels drets humans universals, etc. Res està escrit, però. La molt llarga història d'Europa ens mostra els seus diversos rostres que ens duen fins a la Brussel·les actual: la Unió Europea. Una construcció política i econòmica relativament recent, fruit d'un gran pacte (i, esperem-ho, d'un gran penediment col·lectiu) posterior als grans desastres humanitaris del segle passat. Europa ha estat la mare de la Il·lustració, de la “Llibertat, igualtat i fraternitat” i dels Drets Humans Universals, terra de grans pensadors, músics, pintors, inventors i poetes. La seva complexa història ha empès moviments d'alliberament col·lectiu. I alhora és la terra que ha ideat Auschwitz, està present en l'origen de l'apartheid, dels bombardejos sobre Bremen, testimoni inefectiu de la Guerra dels Balcans, dels joves cementiris de Sarajevo, de l'escàndol de les matances de Srebenica. La història anterior i recent d'Europa ens fa responsables d'uns quants mals actuals. Però sobretot dels que succeeixin en el futur. En els últims anys, la regressió quant als Drets Humans està fent augmentar el sofriment humà. En primer lloc, perquè la potència inclement del discurs neoliberal recorre tot l'intricat sistema circulatori de la Unió Europea: de dalt cap a baix, del Consell i la Comissió cap als estats, i aquests a la vegada aproven uns deures que estan escanyant la vida concreta de la majoria de les persones, desprotegeixen els més vulnerables mentre augmenten les desigualtats; causa, com ens diuen els estudiosos, de molta infelicitat social. (Però no es tractava de construir l'Europa dels ciutadans?) Alhora hi ha greus problemes humanitaris en les seves fronteres emmurallades amb concertines, policies, vaixells i violències contra aquelles persones que cerquen una vida millor. Europa no sap com manegar-se si no és limitant o expulsant la presència dels “altres”, dels “diferents” en el seu si. I no troba respostes adequades als conflictes violents dels països fronterers. Resultat: malestar i desesperança al cor de les seves societats, violències i malestars de tota mena a les seves fronteres i rebuig als diferents, als “altres” que conviuen als nostres països. I, per acabar-ho d'adobar, els governs miren de treure's les puces de sobre: usen i abusen del mandat de Brussel·les per aplicar les seves pròpies polítiques restrictives dins de l'indubtable marge de maniobra i de priorització de què disposen per retallar i limitar molts dels drets humans, costosament guanyats.
Com es pot reconstruir l'Europa dels ciutadans si oblidem d'on venim, de quina pasta ambivalent estem fets i no contemplem les nostres responsabilitats sobre aquest món cada cop més interdependent? Som desmemoriats, curts de vista i cobejosos. Ens cal revisar la nostra història, no silenciar els errors comesos que ens han portat a explotacions, xenofòbies, populismes i desastres humanitaris. Ens cal demostrar que Brussel·les pot ser una gran conquesta política i social i no una gran màquina calculadora que no vol veure el rostre de les persones. Hem de convertir en actes polítics els principis que han mobilitzat la ciutadania en pro dels seus drets, valorar els moviments alliberadors que s'han anat produint i posar totes les energies en enfortir i transformar les institucions per tal que serveixin per construir una altra Brussel·les: plural i justa en el seu interior, atenta a les veus de la ciutadania i que sigui capaç d'intervenir de manera pacificadora en el món que l'envolta. És possible.
