Unes eleccions importants

aquí a una setmana hi ha eleccions al Parlament Europeu i ja poden tenir ben clar que el primer que faran els contraris al procés independentista que viu Catalunya serà comptar ràpidament si els vots unionistes sumen més que els sobiranistes. Fa cinc anys, al maig del 2009, quan encara no s'havia materialitzat la sentència que va massacrar l'Estatut i la mobilització a favor de l'Estat propi era a les beceroles –la primera consulta per la independència se celebra a Arenys de Munt el 13 de setembre d'aquell any–, la suma dels vots del PSC –que no era, ni de bon tros, el mateix partit que ara, o així ho semblava–, del PP –en la línia de sempre– i d'UPyD –sobre aquests no hi ha mai dubtes– es va enfilar per damunt del milió, en concret, 1.069.630, cosa que va representar el 54,6 dels vots a Catalunya. En canvi, els partits que en podríem dir sobiranistes, CiU, ERC i IC-V –aquí també hi ha matisos, només cal recordar les declaracions que, periòdicament, fa el líder d'Unió, Josep Duran i Lleida, o les divergències entre els verds sobre el tema–, van sumar 738.617 vots, el 37,75 per cent del total. Un resultat, però, que si fem cas d'algunes de les enquestes publicades fins ara –aquest diumenge segur que en veurem més– gairebé augmentarà prop de vint punts, arribant fins al 55,6 per cent dels vots. Els unionistes, en canvi, als quals cal sumar ara els vots de Ciutadans –en guerra permanent contra el país–, sembla que s'enfilarien fins al 42,5 per cent. Uns resultats que si es donessin es podrien considerar bons i que reforçarien segur els arguments dels partidaris de fer una consulta sobre el futur de Catalunya.

Caldria, però, que aquestes bones perspectives no relaxessin els ciutadans. Perquè prou que ho fa ja la mateixa propaganda electoral dels partits pro consulta, sense referències rellevants al moment actual que viu el país, malgrat el doble Sí als cartells de CiU i el #noupaís als d'ERC. Uns partits –i això val per a tots els altres– que han estat incapaços de plantejar campanyes generals i no personalistes i centrades en uns candidats als quals, en alguns casos, com el del socialista Javi López, només els deuen conèixer a casa seva.

D'