Ni cas

La gent amb més seny i coneixement d'aquest tèrbol país coincidirà amb el cronista que la pròxima vegada, ni cas. De què parlem? De la història del mes. Més aviat, de la historieta, amb el permís dels seguidors de l'editorial Bruguera i del Saló del Còmic, que obre avui les portes. Visca el saló i Carles Santamaria! Reprenguem el fil. Pere Navarro va patir a l'entrada de missa una trobada impertinent. Una feligresa, segons ell, li va amollar un cop de puny. Assessorat vés a saber per qui, va voler convertir la grandiosa i lamentable agressió en una tragèdia grega. Amb el permís de Sòfocles. Tot seguit, el primer secretari del PSC se'n va anar a Madrid a entonar la cantata de la tensió, la crispació i la violència. D'arrel sobiranista. Allà ho van celebrar i el van festejar. Benvingut a casa, camarada Navarro. La colla d'Albert Boadella es fa grossa. En què ha quedat, a l'hora de la veritat, la gran tragèdia? En un sainet. D'Arniches, de Pitarra o d'Escalante. A gust del lector. Quan la temible agressora ha passat per comissaria, ha reconegut que el va insultar, que ell va correspondre l'exabrupte amb una igualment amable imprecació, i que ara, perquè tot acabi com mana Hollywood, li faria dos petons. Senyor Navarro, besi la núvia i acabem el melodrama. Ara, això sí, la pròxima vegada ens ho podríem estalviar. Ni cas. Perquè, ni tensió, ni crispació, ni violència. Ni agressió ni cop de puny. Retòrica partidista i formació de l'esperit nacional. Nacional espanyol, no cal dir-ho.