Breu homenatge als catalanòfils escampats arreu

l llarg dels anys m'he adonat que els viatges a fires i festivals literaris fora dels Països Catalans m'interessen sobretot si puc aprofitar-ne per fomentar de la manera que sigui el coneixement de Catalunya, de la seva llengua i de la seva aspiració a la independència. Si puc fer, com tants altres, de viatjant del meu país. I mai no m'he sentit tan ben pagat com pels quatre dies passats fa poc al Quebec, on, a més de les tertúlies literàries habituals, vaig poder participar a tot de trobades organitzades per l'excel·lentíssima gent del Casal Català del Quebec i de l'ANC Quebec. D'entre el gran nombre de persones amb les quals vaig poder parlar, les que em van sobtar més, fins a portar-me al llindar de l'emoció anímica, van ser uns joves quebequesos que, gràcies als cursos de la Universitat de Montreal, parlen català. No són gaires, és clar, però deixen entreveure amor per la llengua catalana i, sense haver-hi viscut mai, una mena de devoció entranyable cap a Catalunya. Sí, es pot parlar català sense haver viscut mai als Països Catalans, i es pot sentir ganes d'involucrar-se en accions de solidaritat fins al punt, per exemple, d'adherir a la secció quebequesa de l'Assemblea Nacional Catalana. Parlen francès, parlen anglès i parlen català, i amb aquestes tres llengües se senten autoritzats a construir-se un univers mental propi, heterogeni i plàstic, que els permet imaginar que el món anirà millor quan els països que estimen seran lliures. Quebec i Catalunya. I en d'altres ments d'altres horitzons, Escòcia i Catalunya, Flandes i Catalunya, però també, sense necessitat de binomis sobiranistes, Catalunya sola, des d'Islàndia, dels Estats Units, de Nova Zelanda o del Japó.

Hauríem de tenir més present que si el català és ensenyat a unes cent seixanta universitats fora dels Països Catalans, això significa que hi ha gent a cent seixanta de les més grans ciutats del món que se sent lligada d'una manera o d'una altra amb Catalunya. Gent amb algun vincle familiar amb aquestes terres i també gent que no hi té res a veure a priori, que en certs casos no hi ha posat mai els peus, però sí el cor i la ment. No tots els que estudien català en aquestes universitats acaben parlant aquesta llengua, ni tots són capaços de llegir literatura catalana, ni tots projecten de venir a manifestar-se amb nosaltres l'11 de Setembre vinent. Alguns, però, sí. A Montreal i a Quebec vaig conèixer gent capaç de parlar un català fluid –amb faltes o sense–, de tenir interès a llegir autors d'ara o d'abans i de parlar d'organitzar un viatge per fer onejar la bandera quebequesa a Barcelona la pròxima Diada, i si n'hi ha allà deu ser possible trobar-ne a tots els continents. Pocs però ben avinguts.

Cal tenir clar també que moltes persones d'aquestes, capaces de parlar català arreu del món, no parlen espanyol. I quan vénen a Catalunya els sobta molt, i sovint els decep, que el seu accent estranger indueixi tants catalans a canviar de llengua per passar a l'espanyol, com si qualsevol persona que parla català hagués de saber també, necessàriament, aquesta altra llengua, i més bé aquesta altra llengua que el català. Però no, el català és una llengua suficient, prou madura per ser atractiva per ella mateixa. Alguns de nosaltres no n'estan segurs mentre que ells, allà, ho tenen clar.

A