La careta dels polítics
El primer que perd un partit polític quan el poder el legalitza és la puntualitat. Ho va escriure Manuel Vázquez Montalbán i es referia al Partit Comunista espanyol, com a metàfora del relaxament que s'apodera dels polítics quan tasten el caramel de la victòria. Mentre ets a la clandestinitat, cada minut, cada segon, compten. Quan surts de la penombra, en canvi, sembla que tinguis tot el temps del món. De seguida que va guanyar les eleccions, el PSOE de Felipe González va perdre la O d'Obrer. I quan va assolir la majoria absoluta, el Partit Popular de José María Aznar va perdre la màscara de la centralitat. Aquesta és una de les lliçons de la defectuosa democràcia que assaborim: que sembla inevitable que qualsevol formació política hagi de perdre alguna maleta del seu equipatge ideològic durant el trajecte que va de la dolça campanya electoral a la implacable formació del govern. Les esquerres, en general, quan governen es dediquen a dinamitar el mite de la seva honestedat. Les dretes, per la seva banda, es dediquen a demostrar que l'equilibri entre l'ordre i la llibertat és una promesa impossible. Ara, per exemple, el Ministeri de l'Interior vol aprofitar la commoció d'un assassinat del qual sabem ben poca cosa –i el que en sabem només fa que embolicar una troca de sordidesa i de relacions inconfessables– per collar el galliner esvalotat d'internet. El problema és que al ministre Jorge Fernández Díaz ja no li queden caretes per deixar caure. Entre les estrambòtiques idees que li fan tombarelles pel cap, recordem la de considerar delinqüents els ciutadans que protestin davant del domicili dels responsables polítics o fins i tot la de condicionar espais als polígons industrials per tal que els manifestants s'hi puguin anar a esbravar i no hagin de contaminar places i carrers amb el tuf de llibertat que escampen les pancartes. Per això no és estrany que la seva nova prioritat sigui la de perseguir els grafiters del Twiter, que considera tan perillosos com els botxins que engrapen pistoles. Jorge Fernández Díaz, evidentment, no és comunista, per això el veurem acudir puntual, sense ni una mil·lèsima de retard, a la propera ocasió que se li presenti per defensar la llei i l'ordre. Però, i les llibertats? No res, una insignificant maleta perduda pel camí.
