El nostre futur ha d'estar a les nostres mans

Tinc l'esperança que aquella sentència que assegura que “el futur ja no serà el que era” un dia es compleixi. De fet, ara ja podem assegurar que no ho serà més, com era, però encara ha de ser més diferent. La crisi econòmica i la pèssima i moltes vegades fraudulenta gestió que s'ha fet ens ha provocat que un patrimoni acumulat al llarg de més de cent anys pels nostres avantpassats, superant crisis i fins i tot guerres i revolucions, s'hagi esmicolat i destruït miserablement. I el més trist de tot és que, a hores d'ara, d'aquesta desfeta econòmica i social tan greu no hi ha culpables. I estem parlant de pràcticament el 50% de tot el negoci financer català que, a més de perdre'l, n'hem hagut de pagar una altíssima factura econòmica i social per tapar els forats que ells van fer.

El darrer pas d'aquesta destrucció massiva serà la culminació de la venda que el FROB farà de Catalunya Caixa, un fet que a mi personalment, i com a català, m'irrita extremadament per l'estratègia emprada. I em persegueix una pregunta de la qual avui per avui encara no he trobat la resposta: per què amb Catalunya Caixa no s'ha fet el mateix que amb Bankia? És a dir, posar-hi al capdavant un gestor professional i de provada solvència per redreçar-la i, després, que el FROB es vagi desfent de la participació. Això és el que s'ha fet amb Bankia, i d'aquesta manera, Bankia sobreviurà com a entitat sanejada i competitiva amb seu a Madrid i sucursals a tot l'Estat espanyol, i sembla que el destí de Catalunya Caixa sigui necessàriament la de ser trossejada i venuda als millors postors, amb l'objectiu que algú del sector n'absorbeixi el negoci.

Si Bankia no hagués necessitat ajuts públics com Catalunya Caixa, no hi hauria debat, però com tothom sap que n'ha tingut molts i una bona part també els haurem de pagar els catalans, per això em revolta aquesta diferenciació d'estratègia que té uns resultats irreversibles i molt perjudicials per al futur econòmic de Catalunya. Probablement els catalans tenim en contra els mateixos interessos del sector. Per ells, minimitzar la competència sempre els és una avantatge, i el sector financer a l'Estat espanyol és un poder fàctic molt important. El segon punt feble nostre ara per ara és el govern del PP amb majoria absoluta, un govern que, com cap altre del PP, s'ha mostrat terriblement dur amb Catalunya. El seu radicalisme espanyolista i centralista que mostra cada dia implica necessàriament enfortir el centre i afeblir la perifèria i, molt especialment, Catalunya. I aquesta oportunitat és massa golosa per deixar-la passar per qui té una estratègia tan clara.

I el tercer punt feble som nosaltres mateixos que, amb el poder absolut del PP, el govern de Catalunya l'ha perdut tot a Madrid, fins i tot per defensar allò que ens és propi. El silenci de Josep A. Duran Lleida sobre aquest cas és molt eloqüent.

Són unes coincidències fatals que s'ajunten amb el procés que vivim aquí i que encara radicalitza més els seus objectius i la catalanofòbia que atien constantment des de tots els seus potents altaveus.

Dit això, defensar i deixar el nostre futur a les seves mans és una posició d'estratègia que, com a país, és de suïcida perquè el resultats dels seus actes els veiem cada dia i no enganyen. A més, és quedar-nos en un país amb el qual ben aviat haurem de compartir un endeutament insostenible i que farà tremolar els mercats financers internacionals. És per això que entre tots hem de fer que el nostre futur no estigui a les seves mans i sigui a les nostres.

És una qüestió de supervivència.