Banca privada, i què més?
Hi ha pocs bancs públics a Catalunya. Una entitat que pretén tenir l'estatut bancari és l'Institut Català de Finances, que depèn de la Conselleria d'Economia i Coneixement, o sigui de la Generalitat de Catalunya. La majoria dels bancs són privats i és per això que pot sorprendre que en els darrers temps trobem l'expressió banca privada, en català o castellà o a vegades en anglès –private bankers– a la façana d'alguns bancs. N'hi ha que només es dediquen a la banca privada, i d'altres que hi tenen una divisió especial. Què volen dir?
Per conèixer-ne el significat, res millor que entrar en un establiment bancari amb aquell títol i explicar al funcionari que us atengui que voleu obrir un compte corrent en què penseu domiciliar els rebuts de l'aigua, del gas, de l'electricitat, de la subscripció d'El Punt Avui, el salari mensual i d'altres d'aquest estil.
A mesura que ho aneu explicant, la cara de la persona que us atengui anirà expressant pena i compassió. Finalment, s'aixecarà per demostrar que s'ha acabat l'entrevista i us acompanyarà dient: “Senyor o senyora, vostè s'ha equivocat de porta. Això és una banca privada, que no accepta comptes de la pobrissalla com vostè.” Potser no utilitzarà aquesta paraula però deixarà entendre clarament que la seva feina no és servir persones normals i corrents sinó particulars o empreses que disposen de molts calés. L'expressió banca privada era, fins fa pocs anys, cosa de la banca suïssa, però s'ha anat estenent.
Per exemple: a la Banca March, creada per aquell honrat contrabandista de Mallorca que va finançar el general Franco, el seu aixecament contra el govern de la Segona República al qual, en compensació, el govern franquista li va regalar la distribució de l'electricitat a Catalunya –llegiu FECSA– i va fer la punyeta a Francesc Cambó, a la Banca March, deia, accepten clients que tinguin un mínim de 100.000 euros de saldo o bé un patrimoni superior al milió d'euros. La banca privada és una banca de rics. El banc no parla de rics, sinó de clients qualificats, que és el mateix, però més fi.
Una banca privada o la divisió de banca privada d'un banc que també és privat té poc personal, perquè té pocs clients. Però si el client ha de ser qualificat, el funcionari també, però no en el mateix sentit: ha de parlar llengües, vestir de vint-i-un botó, ser expert en fiscalitat –sobretot això–, conèixer els actius més rendibles del propi grup i poder conversar amb displicència sobre el servei de cambrers al Círculo Ecuestre de Barcelona, en el palau que va fer construir el darrer alcalde de Manila, la colònia espanyola de les Illes Filipines, a la Diagonal-xamfrà Balmes, per exemple.
Ja em perdonaran la ironia, però és que tot i que fa molts anys que sé què és una banca privada –per coneixements professionals i no de client qualificat–, em sorprèn com en plena crisi econòmica i amb el 25% de la població activa sense feina, abundin tant. La Banca March té 300 clients a Catalunya i aspira a tenir-ne 1.400, segons el diari Expansión. És una prova més de les desigualtats econòmiques creixents de què parlava en el meu article anterior.
