Antropofàgia TV3

La bonica primavera de 1983 va venir un simpàtic senyor a donar-nos uns consells. José María Calviño, director general de RTVE, recomana que la naixent TV3 sigui una televisió antropológica. És a dir: que es vegin curses de caragols GP, concursos d'aixecament de porrons foradats i padrines miops sargint barretines a contrarellotge. La cosa no va ser així. Però fins a finals de 1984 TV3 va viure en una situació d'alegalitat. No hi havia llei per als tercers canals. La freqüència era provisional. Es va tirar pel dret. La guerra que hi va haver aquells anys és una de les victòries més importants, combatives i desconegudes de la història d'aquest país. Era una batalla pendent. Des dels dies de la República, quan els catalans van aprovar a l'Estatut tenir competències en radiodifusió, i ja es preparava una televisió catalana. Segle I de la Gran Guerra Audiovisual. Molt impressionant. Ferotge. Duríssim. Fermíssim. Amb una victòria trista, sense celebració: els Fets d'Octubre de 1934 i la festa major de 1936 són un fos a negre de nevera. Tot allò ho descongela i ho empelta el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) per veure el nou país. Ho aprova l'Estatut de 1979. I torna a arribar el conflicte. I aquí estem: amb una nova guerra per la realitat. Vuit diferències. Les altres guerres eren per arribar a tenir. Ara, per no perdre el que tenim. Vaja, que la màxima aspiració de futur sempre és un stop, mai a un play. Quiet, no et moguis. Ara t'ho explico. L'amenaça del govern espanyol de mossegar TV3 i la del director de l'Organización Nacional de Trasplantes (Rafael Matesanz), amb la queixalada aquesta que una Catalunya independent es quedaria sense trasplantaments, demostren un fet: Espanya ha passat de l'antropologia a l'antropofàgia. Perquè el debat que li interessa, el que li dóna audiència, hertziana, virtual, mineral i sideral, no és el dret a decidir, és si els catalans tenen dret a existir: a la televisió o a un cos humà. Nyam-nyam.