On és la crispació?

He començat el dia com a oient d'un relat aspre sobre les dificultats de trobar plaça en una residència per a gent gran: dos o tres anys a la llista d'espera, 1.600 euros mensuals. No calen més detalls. He seguit la lectura, pur realisme brut, de les dades que revelen que el percentatge dels pressupostos públics catalans dedicats a la renda mínima d'inserció és deu vegades inferior al del País Basc. Inferior també a la mitjana espanyola. L'evocació sobre la mesquina i humiliant reducció que el nostre govern va impulsar el 2010 encara vibra en algunes consciències. Minuts després, una trucada m'aproxima a la història incendiària d'un convilatà i amic a l'entorn de la mísera pensió que li ha quedat després que els problemes d'esquena li impedeixin seguir treballant i fer vida normal i, quasi a la vegada, la prodigiosa vitalitat de les noves tecnologies em porta el discurs d'un sociòleg sobre la preeminència de les retallades en els programes destinats als col·lectius més vulnerables, ja que són els que tenen menys capacitat d'influència i mobilització. Si en lloc d'estar fets de la mateixa matèria dels somnis ho estiguéssim de materials inflamables, ara mateix els narraria uns quants incendis. En la vida i experiències que predominen aquí, ha augmentat la frustració, la desesperació, la sensació d'acorralament i la tensió entre els estímuls i les possibilitats. En les transaccions i relacions de negoci s'ha accentuat la tibantor i ha crescut l'arrogància dels grans i poderosos que ho tenen tot a favor per seguir collant qui hi té tractes. S'ha exclòs i abandonat molta gent, s'han endurit totes les relacions econòmiques i s'ha incrementat l'explotació i fins i tot l'autoexplotació. Quants milers de persones no tenen ingressos? Quantes prestacions socials es deneguen? Quants desnonaments es produeixen diàriament? A quines submissions i humiliacions sovint cal sotmetre's per una feina? A quants se'ls ha reduït el sou sense entendre quin pecat han comès? Quanta gent és mal atesa o expulsada dels centres sanitaris públics? En quines condicions es treballa si es treballa? Quantes portes tancades? Quantes vegades és això o res, ho agafes o ho deixes? I on va la ràbia, el fel, la frustració que es genera? Ens l'empassem?, la somatitzem i ens torna transformada, en el millor dels casos, en icterícies? La derivem, escala avall, de les relacions socials o d'espècie? Si consideréssim allò que els revolucionaris anomenaven violència estructural, és a dir la que exerceixen els responsables de les discriminacions, les desigualtats i la privació de drets elementals, vivim en una sorprenent bassa d'oli.

Són temps, per fortuna, en què la violència no només perverteix qualsevol causa sinó que la desacredita, i per això totes les ridícules sobreactuacions de Pere Navarro o la dels populars després dels incidents de Vilanova i les esforçades temptatives de carregar l'adversari amb la seva màcula. Però fins i tot des de la militància en un pacifisme fonamentat en qüestions ètiques i estratègiques, aquí, més que la crispació social, el que sorprèn és aquesta estranya condescendència.