Victòria

Les lectures partidistes dels resultats de les eleccions europees són òbvies i previsibles, però els fets són tossuts. Als Països Catalans, amb un ERC victoriós, Compromís al Parlament Europeu i l'ascens de Podem, es liquiden totes les aspiracions dels unionistes, i més encara si sumem que Ciutadans guanya a Espanya però no a Catalunya. Estaria eufòrica, però no puc estar-ho: l'ascens de l'extrema dreta a part d'Europa, i sobretot a l'Estat francès, posa la pell de gallina. Apel·lant a un patriotisme exclusivista (i aquest sí que ho és de debò i no la disfressa que ens volen imposar els espanyolistes als demòcrates, europeistes i transversals sobiranistes), que sempre ha fet forat en el jacobinisme francès, han tingut la crisi al seu favor. Això és extremadament preocupant. El PP retrocedeix, no tant com caldria després del mal govern i les corrupcions. I Pasqual Maragall es presenta a la seu d'Esquerra Republicana la nit electoral, deixant en calçotets els perversos que insultaven Diana Garrigosa i deien no sé què de gent que s'aprofita dels malalts. Doncs apa, no volíeu caldo? Doncs dues tasses! Convergència, malgrat que ha fet un bon paper, no ha guanyat. Des del punt de vista polític, això significa un càstig de la ciutadania a la manera de governar; des del punt de vista sobiranista, tot suma. Un referèndum demà ens donaria sens dubte la victòria. I el mèrit és sobretot d'una població decidida, que no afluixa i que ha entès les raons per les quals amb Espanya no es pot continuar.

Voleu que us digui la clau, senyors espanyolistes? Mira si és fàcil: la llengua no es toca. Heu volgut tocar els nassos de la gent en un tema intocable, i ja veieu com han respost els Països Catalans, que alguns voldrien difunt.

Tenim doncs un 9 de novembre –que ja és aquí, a la cantonada– esclarit. No defallirem. No ens faltarem el respecte a nosaltres mateixos. Llegiu-ho com vulgueu, però hem guanyat la lliga i la Champions. Les de debò.