Seguretat o llibertat?

Combinar seguretat amb llibertats –i fer-ho amb un mínim d'èxit– ha de ser l'aspiració de qualsevol estat democràtic. Una aspiració, per cert, mai del tot resolta a Espanya. Com que la majoria de la societat catalana aspira a tenir un estat propi, vet ací un d'aquells reptes bàsics que caldria resoldre per no quedar en evidència dins i fora. I encara més, considerant que a Espanya i a Catalunya hi ha veus persistents obsedides a demostrar que als catalans no se les puede dejar solos. Per desgràcia, en aquesta qüestió els catalans no necessiten sabotatges externs. En tenen prou amb ells mateixos. La dimissió del director general de la policia, Manel Prat, és un símptoma més d'un cert fracàs col·lectiu que deixa regust amarg. Desitgen la majoria dels catalans que tornen al paso alegre de la paz els cossos de seguretat de l'Estat? L'Estat –espanyol, no cal dir-ho–, sí. Amb passió. Per tant, convindria un gran pacte, almenys entre les forces polítiques que consideren que aquest és un país adult, per encarrilar la qüestió. Una qüestió difícil en una societat encara escaldada per la dictadura franquista. Encara més, per allò que en deien el orden público des de la imposició del règim borbònic. És anòmal que sempre estigui més al punt de mira qualsevol actuació policial desmesurada que qualsevol avalot encara més desmesurat d'aquells que volen desbudellar “el sistema”. Al final cremen els cotxes dels mitjans de comunicació perquè els Mossos no saben com intervenir sense fer mal.