De set en set
Nostàlgics
La nostàlgia pot ser una memòria reguladora i positiva. Però segons com també pot ser una forma d'estancament, un negar-se a acceptar que la realitat canvia. Dic això perquè durant aquesta última setmana, després de les eleccions al Parlament europeu, molts analistes lamenten la caiguda de la socialdemocràcia, del liberalisme, del bipartidisme i, en suma, lamenten l'enfonsament d'una “concepció de la política” i d'una “manera de fer política”.
Tot i que els resultats de les eleccions al Parlament europeu permeten lectures ambigües, és evident que també desvelen realitats indiscutibles, com ara l'ascens de l'euroescepticisme, de la ultradreta, del populisme i d'una esquerra radical que no té gaire res a veure ni amb les formes ni amb els continguts de la socialdemocràcia que hem conegut al llarg d'aquests últims trenta anys. Estem entrant en un nou paradigma de la política. Si una cosa expressen els resultats de les passades eleccions és que cal una nova manera de fer política, i que la idea d'Europa que va inspirar el Tractat de Maastricht presenta severs símptomes d'esgotament.
No deixa de ser obscè que, ara, els nostàlgics de l'antic règim, del règim socialdemòcrata i liberal que ha portat a aquesta situació de síntesi, no facin cap autocrítica i només reivindiquin el retorn hegemònic d'un sistema esquitxat per pràctiques de corrupció, per creació de paradisos fiscals, per conculcar la sobirania popular tot imposant governs tecnòcrates que no han estat escollits per ningú, per tenir un concepte patrimonialista i mercantilista de la política. Veure per exemple Felipe González, que ha acumulat més càrrecs que l'esposa de Montilla, esgrimint el seu braç incorrupte a l'hora de carregar contra Podemos, no deixa de provocar una certa gràcia molt desgraciada. Ens esperen temps revolts, conflictius. Però els nostàlgics han de saber que ells són els principals causants d'aquest miasma.