‘El rastre blau de les formigues'
Imagineu-vos algú que s'asseu sota una figuera amb un quadern blanc i una ploma estilogràfica carregada amb tinta blava i comença a escriure envoltat de pau i de comunió amb la natura.
L'abast de l'equilibri que aconsegueix arriba al nivell de protagonitzar una escena més aviat insòlita. Les formigues es mouen lliures amunt i avall, trepitgen les lletres acabades d'escriure i encara humides i tot seguint el seu camí deixen un rastre blau al paper, complementant així l'escrit amb un insòlit signe de convivència i de creativitat.
Això no és una ficció naturalista, és la realitat quotidiana (adaptada, no cal dir-ho, a les diferents estacions de l'any) d'un dels més grans poetes de casa nostra, el menorquí Ponç Pons, que ha batejat amb aquest títol, El rastre blau de les formigues, el seu nou llibre. Barreja equilibrada i subtil de dietari, de recull d'aforismes, de manual de reflexió vital i literària i, fins i tot, d'ocasional llibre de versos, aquest compendi de la manera de viure de Ponç; durant els matins fa de professor d'institut i les tardes i les nits les dedica a gaudir del plaer de llegir, escriure i pensar a Sa Figuera Verda, una finca amb una cabana de fusta i sense llum artificial i només i un únic avenç electrònic, una ràdio de piles, on aconsegueix aquesta pau vital i creativa que el converteix en un exemple a seguir pel que fa a la manera d'entendre i de concebre la vida.
Al llibre hi llegim coses com “Ganes de ser un altre, de viure en una altra llengua”; “tots els que sóc volen ser poeta”; “Malament quan la vida és només allò que fan els altres”; “Amb els anys que tenc i la gent que he vist i conegut, ja em puc creure qualsevol personatge de novel·la”; “les dictadures torturen, les democràcies anestesien”; “Ja no bevem de les fonts. S'analitza i estudia el que s'ha escrit sobre l'escrit”; “la política ens ha confirmat que l'ésser humà és corruptible”; “És possible que un dels béns més escassos i preuats del futur sigui el silenci”; “La perifèria és el món. La culpa, sempre dels altres”; “Savi és qui no es lamenta”.
I tot plegat ens confirma una cosa que ja sabíem: Ponç Pons és un savi, un d'aquells personatges sense temps que, si realment no ens entestéssim a anar contra la nostra pròpia naturalesa, ens haurien de servir de model i de guia. Per desgràcia nostra i molt probablement de molts dels que ens segueixin, vam abdicar de les nostres obligacions i de les nostres responsabilitats i les vam deixar només a mans dels polítics. Aquesta acció, aparentment innocent i alliberadora, ens hauria d'haver regalat pau, felicitat, temps lliure i capacitat contemplativa i, per contra, ens ha abocat a viure sota la tirania d'una casta de polítics i de dirigents socials que han buscat l'enriquiment personal, de partit o de grup a qualsevol preu.
Així les coses, amb l'excusa sempre magnífica de la crisi s'ha optat per les tisores, i s'ha aconseguit que els que abans vivien bé ara visquin pitjor, els que abans vivien molt bé ara visquin encara molt millor i els que abans vivien malament ara ja no visquin. I ves per on, el camí que, en teoria, ens ha de portar a millorar s'ha començat a fer eliminant les dues qüestions més bàsiques en l'essència de l'ésser humà, la cultura i la salut.
Sense cultura i sense garanties de salut, la nostra essència es debilita i s'anorrea fins a arribar fins i tot a perdre la seva concepció profunda. Per això, tot i que sigui una pura utopia que ja no es pugui dur a terme més que com un posicionament individual, seria bo que això que defensa i practica Ponç Pons fos un nou manual de pràctica política i social. S'acabaria la corrupció, el mal govern i la tirania dels diners. Llàstima que els poetes s'hagin convertit en un ornament social i que no siguin prescriptors de saviesa i oracles a seguir.
En qualsevol cas, feu una lectura atenta del llibre. Val la pena.
