Esther-Ricard

Just a l'hora en què commemoràvem la desfeta de 1714, ens anuncien que un altre Felip, Borbó com aquell odiat Felip V, okuparà el tron, si no ho impedeixen els Mossos d'Esquadra.

No em puc estar, però, de parlar de l'Esther Boix, parella de ball i de vida de Ricard Creus. Aquest diari els va dedicar un comentari magistral. Hi vull afegir una nota personal: que les noies de casa van ser alumnes de L'Arc. Ben aviat, la visita setmanal continuava els caps de setmana, o a Sarrià o a Cornellà. I després a la vall del Corb, a tocar de la fageda d'en Jordà, on el Ricard ens ensenyava a ‘caçar' bolets, i a les Preses, on era alcalde l'il·lustre Daniel Terradellas. I a l'editorial Laia editàvem 36 poemes a partir del 36, poemari cromàtic, farcit de nostàlgies, del ‘també poeta' Ricard Creus. O bé: Ús i funció formativa de l'expressió plàstica. Ens sorprenien les noies quan ens parlaven a casa, com si es tractés d'una lliçó sabuda, de Picasso. Llegíem en veu alta el llibre d'aquells mestres diferents: Picasso o l'alegria de viure. Tot en una escola com L'Arc on les arts plàstiques s'ho feien amb la música.

Les converses de les noies, i dels pares llurs, amb l'Esther i el Ricard, les considero com una de les pàgines més entranyables de la meva vida. En recordo una sessió, a Anglès: jo havia de presentar el llibre que revela la sàvia tafaneria de la parella: Barcelona-Mèxic, que considero una troballa de molts quirats en l'àmbit dels llibres de viatges en català. Si tot el matí, i havent dinat, la fèiem petar amb l'Adrià i família, amb el Ricard de centre i de referència, la gran de casa, la Tina, va estar-se hores i hores amb l'Esther. Quan les volíem interrompre, ens miraven amb ulls assassins: “¿Però que no veieu que estem parlant?” I van durar fins a l'hora de la presentació del llibre...

Si els Borbons ens han humiliat, no han pogut desfer els ‘moments' que voldríem aturar, com demanava el poeta, i ‘fer eterns a dintre del meu cor'. Gràcies, Esther.