De set en set
Transitant
Ja és gros que ens vulguin fer creure que fins ara l'estabilitat d'Espanya estava en mans d'una persona que no podia garantir ni la seva pròpia estabilitat física perquè caminava amb crosses. És igualment gros que ara hàgim de confiar l'èxit de la segona transició democràtica en les espatlles d'una figura tan aliena als procediments democràtics com ho és un rei coronat per qüestions sanguínies i esgotament paternal. Però el que ja no té nom és que fins i tot forces polítiques afins al dret a decidir s'hagin afanyat a elevar el monarca imminent als altars i hagin esgotat totes les existències d'espalmatòries que hi havia disponibles al mercat de les ensabonades. Justament aquest és el grau de protagonisme que més li convé a Felip, que ja deu salivar amb la perspectiva de legitimar-se esculpint la tercera via i oferint-la als esvalotadors catalans. La legitimitat que el pare va obtenir amb la falsa heroïcitat del 23-F, doncs, el fill aspira a guanyar-la pacificant les reivindicacions estelades. Sobre el tarannà que el borbó aplicarà a unes negociacions que en realitat haurien de correspondre estrictament al president del govern espanyol, en tenim dos exemples clarificadors, un de recent, l'altre, no tant. El dia de l'anunci de l'abdicació de Joan Carles, les efemèrides del diari ens informaven que feia justament un any, durant el congrés de seguretat jurídica llatinoamericana celebrat a Girona, l'aleshores príncep Felip va recordar, en al·lusió al president Artur Mas, la necessitat de “respectar les regles del joc constitucionals”. Però és que dilluns, mentre el seu marit renunciava a la feina –quin privilegi en un regne amb 4,5 milions de desocupats!– Sofia, de viatge als Estats Units, responia a les preguntes dels periodistes dient: “No passa res, jo estic igual, tot continuarà igual, Felip ja està al cas de tot.” Poques paraules però ben entenedores.