L'altre patriotisme

Dilluns passat, les cadenes importants de ràdio i televisió, tot i no basar-se algunes en imatges i veus en “directe”, esbandiren notícies de tota mena, des de biografies resumides, a bodes, batejos i comunions, com si la primera comunió d'una princesa fos com l'autocoronació de l'emperador Napoleó. Vespre i nit, reforçats els continguts visibles i audibles, feia por de seguir-ho. Com una marea alta de les que causen problemes i víctimes, de dia als mercats, supermercats i hípers i de tarda i nit a les talladeries i pinxeries, el poble es sorprengué veient i escoltant sols notícies d'un pare cansat –no pas de treballar, cosa que desmereixeria un monarca– que deixava les regnes del negoci La Zarzuela, S.A., fabricantes de reyes y príncipes instaurat, capitalitzat, subvencionat i protegit per l'Estat, al fill. Es sentiren autèntiques bajanades, amb olor i gust de ranci en no ser usades des de la postguerra civil (1939-1950), i pel que fa a la conducta, treball i dedicació del finit rei, els presentadors airejaren espurnes de collita pròpia, però la informació va ser adobada amb paraules i fets exagerats i arrodonits, talment rituals medievals amb corbata. Els professionals dels mitjans, manifestats socialistes, veien i no creien el que els passaven les direccions, fent la pilota obertament, adobada amb rastrejades dignes d'una dreta immobilista.

Els republicans ja ho intentaren però la força de l'exageració i el descarat piloteig, parent proper del vulgar rastrejament dels altres grups, els va engolir. Ningú s'escapà de la crema. Els partits petits, dels que almenys hom espera sinceritat i valentia, el dilluns quedaren absorbits per l'allau de grans declaracions lloant les reials, fent panegírics de la valentia del monarca plorós, i pensant en el que s'hauria de dir l'endemà, dimarts 3 de juny del 2014, el qual esdevindria sobreeixit –aquí una llista de qualificatius prou coneguts, els quals mai s'havien utilitzat tots a la vegada–, grandiloqüent i repetitiu. Talment un dels amaneceres franquistes glosats els años triumfales de la postguerra civil, sortí el sol del dimarts passat. Qui ho havia de dir que el que s'escriuria, publicaria i més, tindria reminiscències de les doctes lliçons que li donà al príncep l'irascible Torcuato Fernández Miranda, tutor i alliçonador polític. Dimarts passat, doncs, encara que manquen les presentacions al Congrés, aprovar unes lleis de tràmit i el jurament, es pot donar el traspàs per dat i beneit. Els just sortits del motlle, el rei i la reina, somreien satisfets. Mentre els oportunistes es defineixen en la nova situació, tan poc útil com les altres d'Europa, hom pensa en dir el nou rei que seguirà els passos del seu pare per a la prosperitat del país, què vol dir? No ho sap, és clar. “Visca!” crido, tapant forats. “Visca qui?”, diuen amb agror. M'he embolicat. Penso amb rapidesa i faig: “Visca jo!”