La Unió no fa la força

Han passat més de quinze dies de les eleccions europees, aquests comicis que, diguin el que vulguin, mai no acaben de ser viscuts amb la mateixa intensitat que els altres, referits al propi municipi o al país. La gent ho veu una cosa més llunyana. A Catalunya, aquesta vegada, les eleccions han tingut un significat especial i, tot i no fer moure el personal que hauria calgut, hi ha hagut una pujada de participació que evidencia la confiança en un marc democràtic més ampli i en un organisme superior que hi faci d'àrbitre. (Tot i això, si aquest àrbitre ha de ser dominat per les ideologies totalitàries que ressusciten, estem apanyats). A la resta d'Espanya, amb la participació minsa, ja es veu que Europa els queda lluny, físicament i mentalment. Una vegada més ha estat divertit constatar la lectura que cada partit fa dels resultats, segons li convé. Aquest cop no es pot dir que semblava que tots havien guanyat perquè a la seu dels socialistes, per exemple, l'ambient era de funeral de primera. El Sr. Navarro començava a entendre que alguna cosa no anava bé. Part del vot socialista devia haver anat cap a ERC i a ICV, però també devia engruixir el resultat dels republicans el vot jove o radical de sectors convergents. No s'ha de menystenir el fet que mentre Artur Mas s'ha posat al davant del que majoritàriament demanava el poble i ho ha acceptat, el company de viatge, el senyor Duran Lleida, sembla disposat sempre a aigualir la festa catalanista sortint amb algun estirabot i cercant, sobretot, el seu protagonisme desmesurat. I això fa perdre vots perquè la gent desconfia del pes que, en les decisions finals difícils, pugui tenir Unió, dins de la coalició. La Unió, doncs, no fa la força, contràriament al que diu l'adagi, sinó que ens l'afebleix. Em sap greu ficar-me amb aquest partit perquè hi tinc bons amics i, com en tots els col·lectius, hi ha gent molt digna. Però crec que ja ha arribat el moment que hauríem de saber exactament quina força té de veritat Unió Democràtica dins de la coalició i no basar-nos en elucubracions fictícies. I això no ho sabrem mai fins que cadascú vagi per la seva banda. Cal buscar la realitat. I si el trencament suposés el transvasament d'algun vot convergent a Unió tampoc no estaria malament. Sabríem de forma més exacta com estan les coses i quin paper juguem tots plegats i el senyor Duran Lleida podria anar venent la seva tercera via i tot el que volgués als que hi sintonitzin.