Castells

Pep Guardiola era a Berlín diumenge per donar suport a la iniciativa Catalans want to vote. Quan un equip de futbol va ser el centre del món, del Barça en van prendre exemple des de les escoles de negocis fins a la política, explicant quin era aquest secret sobre el qual es preguntava tothom. I ens vam omplir la boca dels valors que transmetia aquell equip. I vam fer santament, perquè l'esport en general i el Barça en particular són una gran fàbrica de metàfores. Però, si hem de ser encara més justos, 200 anys abans havia nascut una pràctica a Valls que el 16 de novembre del 2010 esdevindria patrimoni cultural immaterial de la humanitat, i que s'havia avançat als valors del Pep Team. Són aquests castells que aquest cap de setmana han anat a explicar al món que els catalans volem votar i que han guanyat l'Oscar a la millor fotografia, amb una plasticitat mai vista a Londres, París, Berlín, Roma, Lisboa, Ginebra, Brussel·les i Barcelona. Esforç, equilibri, excel·lència, força, tècnica, cooperació, solidaritat. Com aquell equip. També per la no-discriminació en l'origen. I afegint la no-discriminació per l'edat o el sexe. El valor de tenir valors. Juguem sota un principi que no té final. El futbol et torna tot el que li dónes. Ho recordeu? El Barça ho ha oblidat. I ha caigut. Rafa Nadal ho manté. I ha guanyat 9 Roland Garros. No sé si cal una religió laica, una religió de la humanitat o de l'home, com han teoritzat Auguste Comte o Rabindranath Tagore. Però si volem construir un país nou, els valors dels castells ens serveixen com a exemple. També per la passió i l'emoció que generen. Perquè sovint fem un gran esforç per racionalitzar l'actual procés polític. I en política cal aquesta raó. Però qui menysprea la il·lusió ho fa només per interès polític. Perquè no hi ha projecte nacional sense emocions i sentiments, ni sense conquerir el cor i les ments dels ciutadans.