El despoblament del rerepaís
del segle XX,
Catalunya acumula
més de dos-cents
pobles abandonats
La gent de ciutat, encara més quan vivim a les grans àrees metropolitanes, sentim una nostàlgica simpatia per les zones quasi despoblades del país, les que han pagat el preu de l'enganyosa crida al confort urbà. El desplaçament humà, a la recerca de serveis més propers i comoditats més desenvolupades, ha descompensat la geografia catalana, de tal manera que avui hi ha pobles dels quals només conservem el nom o hi mantenim la rara curiositat de contemplar un cens sota mínims.
Del despoblament es ressent sobretot el rerepaís, les zones llunyanes a les grans ciutats, moltes vegades oblidades en la planificació de les estructures de serveis i de la persistent manca de línies de comunicació, descuits que han contribuït a allunyar-les. Per la resta, la nova organització agrícola i ramadera, imposada al segle passat, i la crida de la societat del benestar, foren raons suficients per propiciar els moviments migratoris dels darrers anys seixanta, quan els joves massivament optaven per les ciutats i els més grans marcaven el degoteig de l'abandó.
Tot ha portat al desequilibri territorial, amb comarques de molt baixa població i amb un notable llistat de pobles abandonats, que només seran vius mentre es mantinguin en el record sentimental de les darreres famílies que els abandonaren. S'ha comptat que, des de l'entrada del segle XX, Catalunya acumula més de dos-cents pobles abandonats i una quantitat molt més elevada de nuclis rurals amb menys de cent habitants. Només aquest any, he visitat Albarca, als contraforts del Montsant, on cinc persones hi tenen habitatge permanent, i Fabert, a l'extrem nord del Ripollès, amb un cens de tres persones, i Norís, a Vallferrera, on dos jubilats mantenen els focs encesos de dues residències, per posar alguns exemples. A Ginestarre, a la vall d'Esterri, la Rosa Mari i el seu company resisteixen sols les inclemències de l'hivern, treballant uns telers que quan arriba el bon temps els permeten anar a fires d'artesania. I els caps de bestiar multipliquen per deu, i per cent, la presència humana.
Però a LladorrE, una parella amb tres petits conserva la il·lusió per mantenir oberta l'escola de la vall i a Alins, un grup de pares lluiten fermament contra els que diuen que s'ha de tancar una escola rural amb només setze criatures. A Siurana, l'Anaïs i en Pau experimenten una cuina de creació, en un poble abandonat que ha recuperat la trentena de residents i a Alins els Lladós-Montanya donen vida a un entranyable hotelet familiar. La tossuda resistència de la gent del rerepaís salva la nostra pròpia història.
Per sort, l'agrupament de pobles petits en un mateix municipi i la llei d'alta muntanya, aprovada per la Generalitat (9-3-1983), inauguraren una etapa de reforç de les vies de comunicació i serveis, de la qual es beneficià un 16% del territori del país, amb un llistat de 137 pobles –amb futurs augments fins als 168–, i amb una habitabilitat de l'1,7% de la població total, que ara arriba quasi al 2%. Coberta una primera fase, el conseller Santi Vila ha anunciat la propera aprovació d'una llei proteccionista que actualitzaria i modernitzaria la vigent.
El 80% dels catalans viu a la costa i els grans municipis segueixen atraient. Els Pallars, la Ribagorça i el Priorat són amplis territoris quasi adormits i, com peix que es mossega la cua, a menys gent, menys serveis; perden el metge, tanquen l'escola, s'allunya l'administració, es dificulta el dia a dia. Aventurers neorurals intenten empreses quasi impossibles i el goig de recuperar un poble xoca amb la renúncia d'algunes parelles quan han d'escolaritzar els fills. El rerepaís es despobla i el desequilibri comarcal empobreix el futur. Qui i com podrà capgirar aquesta tendència? La resposta no és gens fàcil, però caldria anar-hi pensant.