El dret diví

Cla­mava ahir al Congrés la líder d'Unión, Pro­greso y Demo­cra­cia, en un dels dis­cur­sos més jaco­bins que es recor­den des del ter­ror de la Revo­lució Fran­cesa, que a Espa­nya no hi ha dret diví que val­gui perquè la sobi­ra­nia resi­deix en el poble, que pot accep­tar o no l'abdi­cació del rei. O si vol tabac ros o negre. Ella sí que és divina. La divina Rosa Díez bra­mava a favor d'uns “drets ciu­ta­dans” per sobre de qual­se­vol con­si­de­ració. Tants drets tenen “els ciu­ta­dans”, que UPyD va votar, súbdi­ta­ment entre­gada, a favor de la llei orgànica que havien pac­tat el PSOE i el PP. “Volem una Espa­nya forta, inno­va­dora, unida i justa”, va con­cloure. Glubs! Els “ciu­ta­dans” de Rosa Díez són els matei­xos que els de Mari­ano Rajoy. De ter­cera o quarta cate­go­ria. Ahir el pre­si­dent del PP va sen­ten­ciar, per si algun des­pis­tat en dub­tava: “No som aquí per modi­fi­car els fets. La forma política de l'Estat no consta a l'ordre del dia d'aquesta sessió.” És a dir, els “ciu­ta­dans” de Rajoy i els “ciu­ta­dans” de Díez ahir no modi­fi­ca­ven els fets ni deci­dien res. Es limi­ta­ven a aco­tar el cap davant un dret que no deu ser diví, però que s'hi assem­bla molt. Perquè només des de la divi­ni­tat es pot impo­sar què deci­dei­xen uns dipu­tats en una cam­bra de repre­sen­tació democràtica. Ahir deci­dien renun­ciar a deci­dir. És a dir, aca­tar la volun­tat reial i no qüesti­o­nar la forma de l'Estat. La majo­ria hi té tot el dret, i la divi­ni­tat com a referència, però almenys con­vin­dria que no intentés pren­dre el pèl a la mino­ria.