El dret diví

Clamava ahir al Congrés la líder d'Unión, Progreso y Democracia, en un dels discursos més jacobins que es recorden des del terror de la Revolució Francesa, que a Espanya no hi ha dret diví que valgui perquè la sobirania resideix en el poble, que pot acceptar o no l'abdicació del rei. O si vol tabac ros o negre. Ella sí que és divina. La divina Rosa Díez bramava a favor d'uns “drets ciutadans” per sobre de qualsevol consideració. Tants drets tenen “els ciutadans”, que UPyD va votar, súbditament entregada, a favor de la llei orgànica que havien pactat el PSOE i el PP. “Volem una Espanya forta, innovadora, unida i justa”, va concloure. Glubs! Els “ciutadans” de Rosa Díez són els mateixos que els de Mariano Rajoy. De tercera o quarta categoria. Ahir el president del PP va sentenciar, per si algun despistat en dubtava: “No som aquí per modificar els fets. La forma política de l'Estat no consta a l'ordre del dia d'aquesta sessió.” És a dir, els “ciutadans” de Rajoy i els “ciutadans” de Díez ahir no modificaven els fets ni decidien res. Es limitaven a acotar el cap davant un dret que no deu ser diví, però que s'hi assembla molt. Perquè només des de la divinitat es pot imposar què decideixen uns diputats en una cambra de representació democràtica. Ahir decidien renunciar a decidir. És a dir, acatar la voluntat reial i no qüestionar la forma de l'Estat. La majoria hi té tot el dret, i la divinitat com a referència, però almenys convindria que no intentés prendre el pèl a la minoria.