Opinió

Els déus socialistes

l'autèntica espoleta que ha fet explotar en mil bocins el PSC ha estat amagar-se a l'Olimp de l'autonomia

No sempre es té l'ocasió d'assistir a un esfondrament com el que ha viscut el PSC aquests darrers temps. I tanmateix, en menys de tres anys, hem viscut el crepuscle dels déus socialistes, una lluita a contra corrent per aferrar-se al poder –com fos i amb qui fos–, i que ha portat el PSC al llindar mateix de l'extinció. Un espectacle que mereix anar acompanyat, per entendre'l millor, de la música de Wagner.

Amb aquesta desfeta no només cau el mite de la gestió socialista, sinó que s'endú per endavant el PSC més espanyolista i amb ell algunes carreres que fins ara semblaven indeturables. Serà molt difícil que la Sra. Chacón o el Srs. Iceta i Corbacho, per exemple, perduda tota credibilitat, tinguin cap paper a jugar en els futurs escenaris que s'obren a un partit tocat i gairebé enfonsat i que ha de ressuscitar. Són part del passat, de la vella política, que avui llueix com a símbol la parca amb una daga, i una boira d'oblit els va encerclant.

Les derrotes deixen un socialisme fracturat per les divisions de corrents, amb centenars de milers de vots perduts. “El partit no és mort”, afirmen els supervivents. Potser no, però tampoc l'orquestra del Titànic deixava de tocar mentre s'enfonsava el transatlàntic en l'oceà. El PSC va oblidar-se d'un país, del seu país. I ara ho paga. Es va perdre en els laberints del poder, devorant-ho tot i desant en un calaix la seva raó de ser i la idea de transformar i fer avançar el seu país. I ara ho paga.

Avui el PSC es troba amb una militància en estat de pànic davant de la travessa del desert que s'intueix. Si fa tres anys, l'ajuntament de Sant Cugat era la màxima institució gestionada per CiU, avui ho són Lleida i Tarragona pel PSC. Van acumular tots els poders a Catalunya, i els han perdut tots. No s'adonaven que el terra es movia sota els seus peus. Ara, el partit es troba a la intempèrie. I en política, a fora fa fred.

Entre la soledat i el silenci, comença la sorda lluita pel poder de les restes de l'aparell del partit. Serem davant de l'últim acte, si els nous actors es pensen que poden sortir-se'n amb les estratègies d'Il Gattopardo, canviant algunes coses perquè tot continuï igual, sense recordar que el príncep de Salina era un conservador.

Avui l'esquerra nacional la representa ERC i al seu costat, ICV, la CUP i altres moviments malden per donar un missatge de novetat, autenticitat i regeneració, conceptes tots ells als antípodes de l'actual socialisme català.

Però l'autèntica espoleta que ha fet explotar en mil bocins el PSC ha estat amagar-se a l'Olimp de l'autonomia, sense adonar-se de la revolució que empenyien els humans. Que un partit que nega el dret de decidir i que impedeix als seus ciutadans expressar-se, tingui després el cinisme de desprestigiar la via democràtica que aquell poble escull per poder fer-se sentir és optar directament per la guillotina política.

Llegia al twitter l'altre dia que amb la independència caldrà recuperar el prestigi de termes com ara “socialista” i “federalista”. Certament. De fet, no és difícil. Només cal aixecar les persianes de la història. Per exemple, llegir Rafael Campalans, un dels grans referents del socialisme català, i que l'actual think tank socialista porta el seu nom sense adonar-se de la bomba política que suposa. I és que l'any 1923, Campalans deia: “Un principi substantiu per a nosaltres, socialistes de Catalunya, és el de la llibertat total i absoluta de Catalunya.” Sí, va existir un dia un socialisme català unit a la qüestió nacional: Campalans, Serra i Moret, Pallach.

L'única alternativa que té el PSC, gens viscontiana, és treballar, treballar i aprendre la lliçó de la derrota, descobrir d'una vegada el país que van deixar enrere, comprometre-s'hi i reprendre el camí que mai haurien d'haver deixat: el camí de Catalunya. Només té sentit un PSC que doni valor a les tres sigles. I la prova del cotó és senzillíssima: el “nou” PSC estarà a favor –sense enganys ni joc de paraules de la neollengua autonomista– del dret a l'autodeterminació de la nació catalana, sí o no? En aquesta qüestió s'hi juga l'últim alè de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.