Opinió

Quan l'interès és negatiu

Tot empresari sap que és més fàcil demanar 100 milions que 100.000 euros

Nor­mal­ment, quan dipo­si­tes uns diners en una enti­tat finan­cera, espe­res treure un ren­di­ment dels teus estal­vis, o sigui cobrar un interès posi­tiu; que al cap d'un l'any et tro­bis amb més diners que els que havies dipo­si­tat. Amb les mesu­res pre­ses fa uns dies pel Banc Cen­tral Euro­peu, els bancs comer­ci­als –que tenen dipo­si­tats uns 30.000 mili­ons d'euros en el super­vi­sor mone­tari– paga­ran un interès del 0,10%.

La mesura està presa per impul­sar els bancs a treure els diners i a inver­tir-los amb un interès posi­tiu. D'aquesta manera es busca reac­ti­var el con­sum i l'eco­no­mia, que prou falta fa. A casa nos­tra un dels pro­ble­mes que tenim és que les empre­ses no tro­ben el crèdit que neces­si­ten. Una bona part d'elles tenen prou feina a acon­se­guir que els bancs els refi­nan­cin, o sigui que allar­guin el ter­mini del ven­ci­ment del crèdit. Una cosa és un crèdit vençut i no pagat, i una altra, un crèdit refi­nançat. En el pri­mer cas, el Banc d'Espa­nya obliga a fer unes reser­ves sobre el crèdit impa­gat, ja que el con­si­dera un morós. En el segon cas, es tracta d'un crèdit viu i sense tara. En con­seqüència, no és fàcil conèixer la situ­ació real d'un banc, perquè ningú pot asse­gu­rar el que pas­sarà quan arribi el nou ven­ci­ment del crèdit. Es pagarà? És tor­narà a reno­var? Es reno­varà par­ci­al­ment? Ningú ho sap, ni el mateix deu­tor.

En el cas dels bancs de l'Estat em pre­gunto on ani­ran a parar la part d'aquells 30.000 mili­ons d'euros que els per­to­quen. El Banc Cen­tral Euro­peu vol­dria que anes­sin a parar a les empre­ses, però ho dubto. Un banc té altres pos­si­bi­li­tats. Una és inver­tir en deute dels estats mem­bres de la Unió Euro­pea. La baixa en la famosa prima de risc pot ser con­seqüència de les mesu­res pre­ses per Mario Draghi, pre­si­dent d'aquell banc amb seu a Frank­furt. Aques­tes inver­si­ons rebai­xa­ran les des­pe­ses finan­ce­res de l'Estat espa­nyol, però poca cosa més. Una part pot anar a les empre­ses, sense cap dubte, però m'hi juga­ria els euros que porto en el mone­der –tres o qua­tre– que aquells diners ani­ran a les grans empre­ses. Tot empre­sari sap que és més fàcil dema­nar cent mili­ons d'euros que cent mil. El pri­mer serà atès pel direc­tor gene­ral, perquè es tracta
d'un gran empre­sari i pot­ser el con­vi­da­ran a dinar. El segon serà rebut pel direc­tor d'ofi­cina, després de dema­nar dia i hora, i serà sotmès a un inter­ro­ga­tori poli­cial o des­pat­xat en cinc minuts. Hi
ha excep­ci­ons, és clar; sobre­tot si el direc­tor és amic de la teva dona o com­pany d'escola.

Em pre­o­cupa el tema perquè els bancs han estat dient que no dona­ven crèdits perquè no hi havia demanda sol­vent. És pos­si­ble, però sovint era degut al fet que no tenien diners. Ara pot ser que no vagin tan esca­nyats. Tor­na­ran a dir el mateix? Podrem saber quins bancs i quins direc­tors són cons­ci­ents de la res­pon­sa­bi­li­tat social que els van ense­nyar en algu­nes esco­les de nego­cis.

Cata­lu­nya és un país de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses. M'hi juga­ria de nou els diners del meu mone­der que Caixa Bank, Banc Saba­dell i l'Ins­ti­tut Català de Finan­ces –depe­nent de la Gene­ra­li­tat– con­ce­di­ran crèdits nous a les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses. No em jugo els tres o qua­tre euros en el cas dels altres bancs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.