Les coses pel seu nom

Bona la vaig fer en incloure en la crònica de l'1 d'aquest mes un cul en estat pur, és a dir, un cul sense disfresses, camuflatges, vestimentes o protecció de cap mena, tals com allò de paner, culero, pompis, rulé i d'altres. Hom ho troba correcte ho miri com ho miri. El fals puritanisme que m'ha encerclat ha forçat que m'assabentés que la innocuïtat històrica del cul, talment les cèl·lules amb què sorprenen el món científic els nostres savis exiliats, ha evolucionat. El cul, a pit obert, pot adquirir vida pròpia i actuar lliurement, impregnant d'essència tot allò que resta al seu abast. Fins ací el que s'ha dit, tot i que no hi ha proves de malignitat. Un primer dictamen podria ser: “El cul a vegades té signes de vida pròpia, manifestada per les seves inconfusibles aromes detectades en un variable diàmetre d'un cercle olfactiu que, s'ha de dir, no és maligne en cap aspecte. El seu estudi podria assenyalar el principi d'una nova filosofia del món de les aromes.”

Hom reconeix la imprudència de jugar amb foc, tot just per fer una gràcia als lectors. Laboratoris de reconeguda eficàcia i el nou parc de savis desdinerats fan el seguiment dels problemes que puguin sorgir, però, per damunt de tot, per tranquil·litzar i informar dels efectes dels efluvis, que poden causar molèsties, no pas danys.

Vist l'abast del cul, espero equanimitat en els judicis a fer-me. “Immers en el món de la comunicació, no podia ignorar que el cul té vida pròpia!”, s'ha dit. En contra, puc demostrar coneixement del tema. Just nascut, a la meva mare li deien: “Quin culet més mono té el nen!” O bé: “Aquest culet farà parlar!” Ballant, el meu germà: “Amaga el cul i balla dret!” El sastre: “Per a la seva talla, té un senyor cul!” El pare: “Actua sense ensenyar el cul!” Preparant-me per a la venda: “Ni insinuïs el cul negociant: la venda es fon!” La germana en veure'm tocat: “Aguanta, la vida és un cul de sac!” Un autèntic curs!

Un advocat amic m'ha dit: “De tot el que fa referència al cul, creu-ne de la missa la meitat i potser encara és massa!” He respirat alleugerit. Noto humit el coixí del seient del despatx. El poso a eixugar i ho veig clar: m'han posat el cul en remull! Deixo que el sol calent de primavera l'assequi: és la que ens porta rei i reina de recanvi —estem salvats— i hauria de fer bugada d'ineptes, corruptes i magatzemers de diner mascarat, i deixar-nos amb la domesticació dels culs. Sortir-ne és al nostre abast. Si som capaços de resoldre el fins ara irresoluble jeroglífic de la independència de Catalunya, no controlarem l'aromàtica incidència dels culs juganers? Per favor! Potser els culs contagiats pels teatrals actes successoris haurien volgut intervenir-hi? Només hi faltaven ells! No se sap el que hauria passat. Potser ja hauríem penjat a la Generalitat la ratllada amb una estrella!

Si el govern els recompensa amb una ambaixada, indiscutiblement ha d'ésser Madrid.