El discurs del rei

Era ben esperat ahir el discurs del rei, perquè alguns pretenien sentir el que no era previsible sentir. Com ara una referència explícita al sentiment majoritari de la societat catalana, una crida a l'acord que respectés, també, aquest sentiment. No hi va ser. La referència explícita. Sí que n'hi va haver, però, a “la gran nació” que per a sa majestat és Espanya, o “a la unitat i a la permanència de l'Estat”, que encarna ell. Perquè no pot ser d'una altra manera. Perquè la corona, a Espanya, només s'entén des de la grandesa i la unitat. Que, per cert i no per casualitat, continuen garantint les forces armades. Renovació de la institució? Continuïtat total. En la fe, en els valors, en el discurs –amb fonètica més lleugera, això sí. També en la pompa militar prèvia i posterior a la compareixença parlamentària. Aquesta mateixa continuïtat absoluta, la de Felip VI respecte a Joan Carles I, demanava algun matís. El va tenir, poc convincent, l'expríncep quan va referir-se a “una Espanya en què no es trenquin els ponts de l'enteniment” i va reivindicar les “llengües que són un patrimoni comú consagrat a la Constitució”. A l'Espanya “unida i diversa” de Felip VI “caben tots els sentiments i les sensibilitats”. Tret de la discrepància nacional o de la voluntat majoritària de deixar-ho córrer. Hi caben “totes les formes de sentir-se espanyol”, menys la de no sentir-se'n. Un gran discurs, majestat. L'habitual. Com habituals van ser ahir i seran avui les genuflexions dels vostres súbdits.