Economia global i riscos

L'economia global no acaba de recuperar el ritme de creixement previ a la crisi de 2008-09, i potser no el tornarà a recuperar a mitjà termini. Després de l'alentiment del 2008 i la recessió global de l'any 2009, la recuperació econòmica ha estat constantment llastrada per diversos riscos. El més evident d'aquests riscos va ser el creat per la crisi a la Zona Euro, iniciada el 2010 i que fins a l'estiu del 2012 va fer témer que alguns països es veiessin obligats a abandonar l'euro o que, fins i tot, va fer pensar que l'existència mateixa de la moneda única europea es trobava en perill. La possibilitat que es tornés a les monedes anteriors feia que els posseïdors de deute, públic o privat, dels països de la perifèria, denominat en euros, dubtessin de la possibilitat que el govern o les empreses d'aquests països els tornessin aquests diners. Com que els ingressos dels governs i les empreses són en moneda nacional, si les antigues monedes recuperades començaven a depreciar-se, podria haver-hi problemes per fer front a obligacions en euros. Un altre risc va ser el precipici fiscal nord-americà, quan hi va haver el perill que el govern dels Estats Units impagués part del seu deute o, almenys, que això fes pujar els tipus d'interès dels bons americans i frenés el creixement. També hi va haver el temor que alguna economia desenvolupada, sobretot de la Zona Euro, però també Suècia o Suïssa, entrés en deflació i s'aprofundís la recessió. La inestabilitat als països del nord d'Àfrica (Tunísia, Egipte i Líbia) o la possibilitat d'una guerra entre Israel i l'Iran per la qüestió nuclear, i l'efecte de tot plegat sobre el preu del petroli van ser els factors geoestratègics més preocupants.

Però, mentre que els riscos esmentats semblen haver-se reduït, alguns riscos nous estan guanyant presència. El més evident és la possibilitat que la Xina experimenti una davallada sobtada del seu ritme de creixement. La Xina està canviant el seu model de creixement, des d'un de basat en les exportacions i la inversió (en empreses i infraestructures) cap a un altre model més basat en el consum privat i el consum públic (provisió de serveis públics). És clar que aquesta transició implica menys creixement durant uns anys. Però hi ha molts grups de poder interessats en el model anterior (les empreses públiques, els governs regionals, l'exèrcit), mentre que els beneficiaris, famílies i assalariats, tenen molt menys poder. Les autoritats temen un escenari de poc creixement, raó per la qual quan aquest cau fins al 7% mostren tendència a estimular l'economia mitjançant l'augment del crèdit per fomentar la inversió. Aquesta estratègia suposa un augment excessiu del crèdit (i, per tant, del deute) que pot posar en perill la salut dels bancs. I a més, allunya l'economia del nou model. Però com més tardin a portar a terme el canvi més llarg serà el període de transició amb creixement menor.

Un altre risc prové del ritme al qual la Reserva Federal frenarà la injecció de liquiditat que realitza, en termes regulars, des del 2008. Fa un any, els primers anuncis que es proposava alentir aquesta injecció van provocar una sotragada als mercats emergents, amb caigudes de les borses, augments dels tipus d'interès que havien de pagar els governs per col·locar bons i retirades de capitals cap als països d'origen. Només quan la Fed va insistir en la naturalesa progressiva de l'alentiment les coses es van normalitzar. Però l'episodi va posar de manifest que les economies emergents són sensibles a canvis sobtats de la política monetària als Estats Units. Si els Estats Units redueixen aquestes injeccions de liquiditat massa de pressa i augmenten amb massa rapidesa els tipus d'interès oficials (potser per evitar bombolles a les borses) poden provocar moviments sobtats de capitals des de les borses i el finançament de les empreses cap a la compra de bons públics, amb la consegüent frenada de l'activitat. El risc geopolític sembla ara desplaçat cap a d'altres zones. Si la crisi entre Rússia i Ucraïna continua escalant, podria implicar sancions, i reaccions en contra d'aquestes, que reduïssin el comerç entre l'Europa occidental i Rússia, o inclús podrien provocar un impacte negatiu a causa de la interrupció del flux de gas cap al centre d'Europa. Però cap de les parts està interessada en aquest escenari i la diplomàcia hauria de ser capaç d'evitar una escalada en la qual hi pot sortir perdent tothom.

Més problemàtiques poden ser les tensions entre la Xina i altres països asiàtics, sobretot el Japó. L'emergència de la Xina com a potència econòmica la fa molt dependent de les rutes marítimes, per rebre matèries primeres i petroli, i per exportar productes. Per sentir-se més segur i evitar possibles bloquejos marítims, el govern xinès ha engrandit considerablement la seva flota de vaixells de guerra. Però els seus veïns perceben això com una amenaça, i els desacords sobre territorialitat i sobirania són freqüents. I a diferència d'Europa, no està tan clar que a l'Àsia hi hagi les institucions necessàries per resoldre els conflictes per la via diplomàtica.