La primera pedra

S'esgoten els dies per a la declaració de la renda enmig del bombardeig de la reforma fiscal, amb els beneficis o perjudicis que significarà, i l'informe aclaparador d'Oxfam Intermón que situa Espanya en el segon lloc del rànquing de la desigualtat social i denuncia que el 92% dels impostos els paguen les famílies –dit al revés: que només el 8% dels impostos provenen d'empreses–. Tot amanit amb titulars sobre els ciutadans que viuen per sota del llindar de la pobresa –un de cada quatre!– i casos de corrupció i tràfic d'influències que en els darrers anys han esdevingut tan habituals que ja produeixen més fatiga que ràbia.

Davant de tot plegat, la campanya publicitària de la renda d'enguany és gairebé commovedora. Segur que han vist l'anunci. En una de les versions una senyora demana al mecànic una factura sense IVA. “Sense IVA, és clar, i sense hospitals, sense pensions, sense carreteres...”, li respon aquest mecànic conscienciat (òbviament, una ficció del publicista). Aquí la primera cosa que pregunta un industrial –si el client no se li avança– és: “I això, ¿com voldrà que ho fem?” ¿Qui no ha pagat una factura en negre? Estaria bé viure en un país on es poguessin defensar els impostos, cosa que ara mateix és difícil sense quedar amb cara d'idiota, però per algun costat s'ha de començar i m'arriscaré a dir-ho: és imprescindible que ens dotem d'una fiscalitat justa i que l'elusió d'impostos es converteixi en un estigma social. A vegades sembla que ja ens va bé, que tot plegat ens justifiqui: “¿Per què hem de pagar si els que tenen més –fins i tot els que encara figuren en la línia de successió de la corona– són els primers acusats d'amagar l'ou?, em preguntaran. Podem recórrer a l'Evangeli de Joan, a l'episodi de la dona adúltera: “Aquell de vosaltres que estigui lliure de falta, que tiri la primera pedra.” O, si ho volen fer més còmic, podem recórrer a l'anècdota, probablement apòcrifa, que s'atribueix a Groucho Marx i a Bernard Shaw, entre altres personatges. En una conversa amb una senyoreta l'home (fos qui fos) pregunta si s'enllitaria amb un desconegut a canvi, és clar, d'una enorme suma de diners. “Parlem-ne”, respon la senyoreta. “I per cinc lliures?”, pregunta aleshores l'home. “Vostè per què m'ha pres”, s'hi torna, considerablement ofesa. “Això ja ha quedat aclarit abans, ara només negociem el preu.” Diguin-me sòmines però, si ningú no pot tirar la primera pedra, ¿què podem exigir? ¿A qui ho podem exigir?