Cap a un nou sistema polític

El procés pel dret a decidir i per trobar una sortida a la crisi que no malmeti la cohesió social està produint canvis importants en els espais electorals que han caracteritzat el sistema polític català des de la Transició. En aquest sentit, ja res tornarà a ser com abans. L'exigència de trobar sortides socialment més justes a la crisi no és dóna únicament a Catalunya, com han palesat les eleccions al Parlament Europeu amb l'aparició de noves forces polítiques que qüestionen l'actual sistema parlamentari i el model de democràcia representativa.

Així doncs, s'està produint una remodelació dels espais del centre dreta, el centre esquerra i l'esquerra. En el primer cas, les tensions dins de la coalició de CiU –i a l'interior de CDC i d'UDC– són paleses, tot i que la responsabilitat de govern tendeix a esmorteir-ne els efectes que es faran més evidents a mesura que s'apropi el 9-N. En el cas del centre esquerre, la crisi del PSC sembla que no està tancada. L'ambigüitat respecte al dret a decidir ja no és possible i el desconcert de la direcció socialista s'està traduint en l'aparició de noves formacions polítiques (Nova Esquerra Catalana, Avancem) que, sense renunciar als postulats socialdemòcrates, consideren que tampoc es pot renunciar al dret a decidir i, mentre s'aproximen a ERC, aposten clarament per fer possible la consulta del 9-N.

Però és en l'àmbit del que tradicionalment es denominava l'esquerra on els canvis i l'aparició de noves formacions estan provocant una veritable sacsejada. És un procés que recorda el que succeí durant la Transició amb l'eixorca desunió de l'extrema esquerra marxista i nacional –entre si i a l'interior de cadascun d'aquests dos blocs– i que va portar a deixar aquest espai sense representació parlamentària i sense visibilitat a mesura que la majoria d'aquests partits es dissolien. I, més recentment, és un procés que recorda també les conseqüències de la crisi patida per ERC arran del segon tripartit que conduí a la paradoxa que mentre l'independentisme sociològic guanyava terreny, l'institucional es dividia i perdia força: a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre del 2010, ERC obtenia només 10 escons i Solidaritat per la Independència, 4; mentre a les eleccions del 2006, ERC n'havia obtingut 21. Paral·lelament, segons les enquestes del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), els enquestats que deien sentir-se només catalans eren el 15,1% el 2006 (i un 27,3% se sentien més catalans que espanyols) i el 2010 el 18,7% (i el 26,2%). Més significatiu encara, els que volien que Catalunya fos un estat independent pujaven del 14,7% al 22,6%. Avui (abril del 2014), els enquestats que se senten només catalans és del 29,0%; els que se senten més catalans que espanyols són el 26,1%; els que preferirien que Catalunya fos un estat independent, el 45,2%, i els que diuen que en la consulta del 9-N votaran sí a la pregunta de si volen que Catalunya esdevingui un estat se situen en el 57,6%, i els que, a més, consideren que aquest estat hauria de ser independent (sí-sí) arriben al 81,8%.

Fins ací el que denoten les enquestes, enfront un espai d'esquerres que pot ser víctima novament de la seva fragmentació, puix a hores d'ara el votants –sense comptar-hi ERC, que disposa d'un espai propi molt consolidat– disposen de fins a cinc opcions diferents. És l'hora que algú reflexioni si no es volen repetir els errors del passat i cerqui un comú denominador que no és altre que el dret a decidir i una sortida de la crisi que no penalitzi les classes mitjanes i populars mentre eximeix de responsabilitats els seus causants. Un recorregut semblant haurà de fer també el nou espai de centre esquerre que s'està configurant.