D'un Suárez a l'altre

Quan l'any 1954 el futbolista gallec Luis Suárez Miramontes va fitxar pel Barça, el llavors crac Laszy Kubala va sentenciar: “Ese chico, más que darle a la pelota, parece que la acaricia.” Compteu que, si amb la pilota era tan elegant, més ho devia ser amb els adversaris. Ara es parla d'un altre Luis Suárez, uruguaià, que s'ha fet famós en el campionat del món amb la selecció del seu país, pel seu joc i, sobretot, per haver mossegat un contrari. Un jugador que té aquestes reaccions –i ja ho ha fet tres vegades!– mereixeria ser deixat de banda. (Malgrat tot, Pere va negar tres vegades a Jesús i el van acabar fent sant!) Diuen que el FC Barcelona, en comptes d'ignorar-lo, li va al darrere per aconseguir-ne la fitxa. Són uns senyors. Una mala acció s'ha de correspondre amb una de bona. D'aquí a uns anys, però, si el fitxatge s'ha consumat, quan parlin d'un barcelonista anomenat Luis Suárez, caldrà distingir a quin es refereixen, al gallec o a l'uruguaià. En el fons, els directius es desviuen sempre pels socis. Vostès s'imaginen l'expectació d'un Barça-Madrid, si disposem del Suárez uruguaià i qui el marca és l'inefable Pepe? Ni la lluita lliure que es feia al Gran Price a la meva època d'estudiant a Barcelona ho superarà. Al cap i a la fi tot plegat deu venir d'un malentès. Algun entrenador, davant d'un partit difícil, devia dir-li un dia al xicot: “T'hi has de fer amb les dents!” I ell no va entendre que es tractava d'una metàfora. No tots els futbolistes són Guardiola, que llegeix Martí Pol i tot. Per això suggereixo com es podrien utilitzar les arts futbolístiques d'aquest Suárez, sense riscos excessius. M'ha vingut a la memòria aquell porter del Chelsea, Petr Cech, que juga sempre amb una mena de casquet de protecció d'ençà que un adversari massa impetuós li va fracturar el crani (potser algú es pensava que era per no sentir les ordres de Mourinho). Si aquest esportista pot portar una protecció al cap, també al sud-americà se n'hi pot aplicar una altra a la cara. Tinc present, de la meva infantesa, quan a Lloret venien uns hongaresos amb un ós que feien ballar al ritme compassat d'un tambor. Aquella bestiassa, quan s'alçava dempeus, impressionava, però resultava inofensiva. A la boca hi portava un morrió fet de filferro que només li permetia un petit moviment, per menjar els fruits que li donaven com a paga. Amb l'actual Luis Suárez es podria fer igual. Un reixat que li deixés marge només per anar mastegant el xiclet. I tots tranquils. I visca el Barça!