Un sofà a la riba
Brasil
i un després del famós ‘Maracanaço'
El futbol s'alimenta –com la major part dels esports, com les guerres– d'episodis que tendeixen, a través de la mitificació (i de la mistificació!), a construir un imaginari que fa que contemplem els partits d'avui no pas com una simple evolució d'uns homes sobre la gespa d'un camp, sinó com una baula més de la continuïtat que sabem que existeix gràcies als relats que hem assumit en (i per a) la nostra educació sentimental. És per tot això que recordem aquella final, el partit en què el nostre equip va triomfar, la jugada impensada i celestial. O la derrota que ens va deprimir. És molt diferent, és clar, haver viscut una experiència en pròpia pell–a l'estadi o amb amics, en un bar– o haver-ne sentit a parlar, però totes s'acumulen en el sac de la mitologia esportiva: hi hem accedit gràcies a la literatura o en transmetrem els efectes gràcies al relat que en farem a les noves generacions.
Hi ha moments determinants que són fites en aquest camí de coneixement. Un d'aquests, potser un dels més analitzats, cantats i esbombats, va ser el de la final de 1950 on Brasil va perdre inesperadament amb l'Uruguai. El famós Maracanaço. Hi va haver un abans i un després. Va ser una tragèdia que va implicar –amb la recurrència de la memòria– una catarsi contínua que va desembocar en les millors dècades del Brasil, creador del mite del futbol com a expressió de la bellesa. Calia que aquell episodi fos present (en el format de recordatori) perquè funcionava com el pecat original. El baptisme s'esdevenia de nou, en aquesta religió, cada vegada que un triomf “netejava” aquell record catastròfic.
L'1-7 contra Alemanya va més enllà. Ni tan sols sabem com l'haurem de llegir en aquests annals futbolístics, com l'escriurem i l'inscriurem, quant de temps haurà de passar abans no sigui simplement un episodi. Potser no ho serà mai. Potser serà l'adveniment, inefable, inevitable, definitiu, de l'Anticrist.