L'arrogància d'Iceta

A mi totes aquestes trifulgues internes del PSC m'interessen cada vegada menys o gens. Ja s'ho faran, penso. Que ara hi mana Miquel Iceta? Ja s'ho faran, torno a pensar. Ara bé, quan se m'interpel·la sí que m'hi fixo més. I fins i tot, com és el cas, tinc ganes de dir-hi quatre coses. Que Iceta es proposi seguir la mateixa línia que Pere Navarro, primer, no m'estranya i, després, em sembla d'allò més lògic tenint en compte que és ell el que ha estat marcant el rumb ideològic i estratègic en els últims anys.

Però el que passa de taca d'oli és que falti al respecte quan exposa la seva posició i la del partit que ja lidera. Per mi pot estar en contra de la consulta (i que no em faci trampes dialèctiques, sisplau) i encara més contra la independència, però quan diu que la pregunta que ha consensuat la majoria del Parlament és un “nyap descomunal” a mi em falta al respecte i suposo que a molts més catalans que pensem que, sense que sigui la pregunta més clara i diàfana possible, és una bona solució per fer camí majoritàriament cap a la consulta. Que ell proposi la pregunta alternativa que proposa ja és gairebé un insult, perquè, d'una banda, és apel·lar al masoquisme i, d'una altra banda, ja és gros que en quaranta anys de democràcia encara s'hagi de demanar respecte per la solidaritat econòmica, la cultura i la llengua dels catalans. Però encara és molt pitjor que l'endemà digui que no li importa “gens” el que opinem els catalans de la doble pregunta proposada per a la consulta.

Qui s'ha pensat que és aquest home? En Pere Navarro podia ser com es volgués, però era molt menys pretensiós que el seu substitut. Per mi, Iceta és d'aquella mena de personatges públics que no són prou intel·ligents per saber que si fossin tan intel·ligents com es pensen que són serien molt més humils. Iceta no ho és gens, al contrari. Té capacitat dialèctica, això sí. Si entenem per capacitat dialèctica la capacitat de parlar hores i hores sense dir res substancial, només pura retòrica. També té fama de simpàtic, però per mi la seva simpatia és l'embolcall d'una arrogància descomunal, utilitzant un adjectiu que a ell li agrada. Cada vegada que obre la boca dóna lliçons, perquè els altres estem equivocats i/o som ximples. Fa temps que ho penso, però ara ho dic perquè m'ha faltat al respecte amb la seva manera de prendre posició com a líder del PSC. I perquè ara que el que la gent vol és definició i claredat, ve ell a embolicar amb la seva xerrameca de venedor de pocions per fer créixer els cabells, que, per cert, no en necessito encara que ho sembli.