Prometences i ximpleries

Cada dia es fan prometences extravagants que consisteixen a fer volgudament el ridícul, a fer qualsevol atzagaiada de manera que es pugui fotografiar, gravar i difondre (això és bàsic), i sobretot consisteixen a exhibir el cos en forma de tatuatge, de pírcing, de pintura de guerra, preferentment despullat. Hi ha tanta fal·lera per despullar-se, que qualsevol acte públic o privat justifica i quasi exigeix mostrar-se de pèl a pèl. Les prometences i les apostes que consisteixen a despullar-se si es produeix una circumstància determinada són simples excuses de les ganes de fer el número en pilotes.

La prometença autèntica té un fons de desesperació, és un ferro roent, una súplica que és l'última esperança adreçada a un sant o una divinitat en forma de pacte íntim, secret i solemne: si surto del mal pas, em comprometo a... Els exvots penjats a les ermites i santuaris testimonien un dolor previ i la gratitud posterior per la intercessió celestial. I no són un assumpte frívol, estan carregats de la mateixa humilitat sofrent de les prometences clàssiques, com pujar a un santuari a peu, fins i tot descalç.

Avui ja s'han acabat les ximpleries relacionades amb el mundial de futbol. Com en ocasions semblants, no han faltat les notícies de dones d'arreu del món que prometien exhibir amb generositat les parts que abans eren pudendes i que avui són tan banals com la carn d'olla. I no han faltat els pírcings, les pintures corporals, els tatuatges estrambòtics i altres bajanades com baixar una muntanya fent tombarelles per complir uns juraments que tenen més de xarlotada que de prometença. Ja s'ho faran, però tot plegat és una mostra més d'aquest avorriment existencial de l'espècie humana que ha perdut el sentit de la mesura, del seny, de la intimitat, del patiment i del sacrifici. En un món cada vegada més global, l'estupidesa es multiplica per imitació. És viral.