Per què l'acatament

Els partits polítics catalans, mantenidors de les fonamentals idees polítiques històriques amb arrelament mundial, com ara el comunisme, el socialisme, el liberalisme, la democràcia cristiana i, fent els ulls grossos, s'hi podria incloure el republicanisme, que realment és
un antic i provat sistema de govern —no pas una idea política o bé una doctrina—, de què la història recull èpoques brillants, des dels imperis mediterranis i de l'Orient Mitjà fins a l'actualitat. No crec, doncs, que sigui una aberració històrica incloure el republicanisme en el grup de les ideologies.

Fins fa un segle, el lideratge monàrquic absolut i hereditari —sovint de trista memòria— és el que més ha abundat. Les revolucions francesa i russa i la primera guerra europea marcaren l'inici del descens definitiu —lentíssim!— d'aquesta absurditat basada en la sang heretada. D'altra banda, convé recordar que el sistema monàrquic ha evolucionat ben poc i segueix amb els errors de base des de fa segles. Què dic segles? Mil·lennis! No s'entén com encara pasturen en petits ramats pels prats verds de la tradició i la tolerància. El lema “la monarquia regna però no governa” acabarà amb els últims vestigis d'aquesta cosa que és com el dolor d'esquena: no se sap de què ve, però hi és!

Retrobo el fil! En parlar de monarquia el perdo. Tot aquest preludi és per fer una pregunta que, amb amplitud i ben raonada, ningú contesta: per què les ideologies de partits punters agrupades amb xifres notables de seguidors, a les regions perifèriques com la nostra, han de tenir dependència del mateix partit instituït a la capital i acatar-lo?

Que el seu discurs sigui calcat i que hi hagi un contacte permanent, uns objectius comuns i uns procediments afins —no necessàriament exactes— i en el que és transcendental una mútua i detallada informació, és correcte i pràctic. Ara bé, per què els partits catalans són una mena de sucursal bancària en què el director té firma i poders però no pot prendre cap mena de decisió que pugui afectar la caixa? En el cas de la creuada que està portant a terme el president Mas, quan demana opinió, ajuda, comprensió o tan sols ànims, els caps despisten, fan el sord o manifesten haver-ho d'estudiar, quan la realitat és que han de consultar la central, que aquests ho vegin en una reunió de caps i després comuniquin la decisió i recomanin prudència. Quan arriba l'autorització, el cas ja ha mort. En fer-me gran, he sumat experiència: el més important és dir; el que sigui, però dir.

Inquirir o preguntar és lent o inútil. La política i els seus components i derivats, que haurien de ser diàfans i ràpids, amb dependència madrilenya són lents, insegurs i canviants, i si es tracta de quelcom relacionat amb la independència, indefinits i emesos amb paraigua. M'abstinc de qualificar-ho. També és maco!